Dia onze d’octubre tenia dos esdeveniments als quals tenia ganes d’assistir. Un era una trobada de jugadors dels equips juvenils de l’any 1975 del CE Ferreries i de la Unió Esportiva Sami a les dotze del migdia al camp de futbol de la Penya Esportiva Orient de Ciutadella i, a les 19,30, la festa d’aniversari de la traductora al francès del meu relat No cregui el que diuen de mi i, des de llavors, amiga, Agnès Elmaleh, a Canutells, Maó. Com que Agnès, que ara ha reprès la seva tasca de professora de geologia a la Universitat de París, havia vingut a posta de França acompanyada d’uns amics la tria no va tenir discussió encara que hagués pogut compaginar les dues trobades situades als dos punts geogràfics més distanciats de l’illa i amb unes set hores de separació entre l’un i l’altre però com que sé com van aquests encontres entre futbolistes retirats i nostàlgics, jo el primer, no em vaig atrevir amb tots dos tot i que hi tenia amics entre les plantilles dels dos equips que vam protagonitzar a mitjan dècada dels setanta una rivalitat, també amb el CE Alaior, que es va saldar amb un intercanvi de títols de lliga menorquins amb les corresponents lliguetes a nivell balear: en Javi López, en Pere Genestar, en Biel Moll… (UE Sami); en Toni Pons, en Toni Gonyalons, en Joan Coll, en José Luís Febrer, en Josep Carreres, en Tomeu… (CE Ferreries). Així que, a les set, vam agafar el cotxe i vam enfilar la carretera que separa les urbanitzacions de Cala Galdana i de Canutells envoltats d’una tempesta seca de llamps que ens va fer deduir que l’aigua descarregava a la mar i havia deixat l’illa en pau. Devia ser per culpa de l’atzar, de la concatenació de casualitats que havia unit en un mateix dia dues de les meves passions: el futbol i la literatura; dues passions que compartesc amb dos descendents d’ancestres menorquins com van ser Albert Camus, que va jugar amb el Rácing Universitaire d’Alger, conegut també amb l’acrònim RUA, de la mateixa manera que SAMI és l’acrònim de Sant Miquel, parròquia de Ciutadella; i José Agustín Goytisolo que, quan va fer el servei militar a Menorca va jugar amb la Unión Deportiva Mahón i va compaginar aquesta pràctica física amb la literatura ja que va escriure a l’illa la seva obra El retorno. Idò, en un dia, s’havien ajuntat aquestes dues etapes –Ment sana in corpore sano– en dos punts allunyats de l’illa si és que hi ha punts allunyats a les illes petites. La festa, per suposat, va ser una xalada i va tenir sorpreses agradables que no gosaré desvetllar. Bon menjar, bona companyia i amics nous com ara el psicòleg i carismàtic orientador Juan Carlos Ayer que, era el dia de la trobada entre la literatura i l’esport, em va confessar no amb certa modèstia que havia estat campió d’Espanya a la categoria júnior de bàsquet amb el FC Barcelona! De tornada a Cala Galdana els llamps continuaven il·luminant la carretera i dibuixant a l’horitzó aquelles arrels elèctriques que brillen en contrast amb la més profunda foscor. Quan vaig ser a ca nostra i vaig anar a passejar es ca per la platja -cantava el mussol al canaló- vaig pensar en com devia haver anat el dinar a Ciutadella. La nostra amiga Salla Mutikainen ens ha parlat moltes vegades del poble sami, una minoria com la menorquina formada per uns cent mil individus que viuen de manera nòmada entre Noruega, Suècia i Finlàndia i que antigament practicaven l’animisme i eren coneguts de manera despectiva com a lapons.
