No és insòlit, però tampoc passa sovint. A vegades comences una novel·la amb les expectatives tan altes que gairebé és impossible que no suposi una decepció. Tanmateix, avui us en comentaré una en què la impossibilitat es fa realitat.
Després d’haver llegit, i ressenyat, les extraordinàries Gegants de gel i Serem Atlàntida, por em feia que la darrera novel·la de Joan Benesiu em decebés. Tot al contrari. Terminus m’ha entusiasmat, m’ha tornat a portar a un univers en què la tensió dramàtica es conjuga perfectament amb l’erudició, en què una trama fascinant deixa espai a personatges de carn i ossos, en què el llenguatge t’embolcalla mentre tot de fets històrics, molts d’ells tan reals com força desconeguts, s’insereixen en la narració. Una veritable meravella. Una més.
Però deixem ja enrere els prolegòmens i passem a l’argument.
Teresa, una professora de l’escola d’arquitectura de València, està inquieta per la desaparició de Carles Miquel, el més prometedor dels seus alumnes. El jove està treballant en la seva tesi sobre el projecte Atlantropa que, el segle passat, encapçalat per Herman Sõrgel proposava dessecar part de la Mediterrània i guanyar terres al mar. Mentre l’estudiant continua desaparegut, Teresa viatja a l’Hongria de Viktor Orbán per assistir al reconeixement d’un projecte en què va treballar anys enrere. Allí descobrirà com les més ambicioses propostes poden estar abocades a la ruïna.
Arribats a aquest punt, crec que he d’exposar-vos la meva opinió molt personal, potser errada, sobre la temàtica de fons que impregna la novel·la: el fracàs, el tren que no s’ha agafat, les oportunitats esvaïdes, les grans iniciatives caigudes en l’oblit… D’això tracta. I en fer-ho, de qualque manera sortosament gens explícita, ens porta a reflexionar sobre els somnis que, tal volta, s’han deixat diluir en la rutina conformista i conformada del dia a dia.
Supòs que ara pensareu que m’he posat massa transcendent. Si més no, que això no us posi al cap una falsa idea. Terminus és una novel·la apassionant, amb matisos d’aventura, amb un humor irònic més o menys soterrat, amb elements d’intriga i tensió que no et permeten deixar-la fins al darrer paràgraf. La profunditat no exclou, en absolut, el plaer.
Així i tot, el que us acab de dir no esgota, ni de bon tros, les línies argumentals. Ans al contrari, topem també amb una lúcida i gairebé estremidora reflexió sobre la idea d’Europa. No m’hi estendré. Ja us hi trobareu. Només assenyalar-vos, perquè m’entengueu un poc més, que el projecte Atlantropa no és cap mena de ficció. I a sobre, l’embolcall històric vertebra els diversos relats que s’hi entrellacen. A més tot un rosari de referències literàries, pictòriques, polítiques, cinematogràfiques… acaben d’abillar el conjunt. Sense oblidar, per cert, les narracions del passat, irònicament ocurrents algunes, desoladores d’altres.
Per altra part, l’arquitectura esdevé sobretot el fil gairebé al·legòric que recorre tot el teixit de la història. És paradigma i alhora esguard crític del fracàs de què abans us parlava.
“L’arquitectura construeix cases com rostres i dibuixa paisatges amb engrunes de pòrtland. Posa el negre sobre el blanc”.
Escrita alternant la primera i tercera persona a partir d’un criteri que és millor no desvelar, Benesiu aconsegueix que visquem la història de la Teresa mentre passegem amunt i avall del temps i l’espai. I no n’és cap impediment el possible desconeixement dels àmbits en què els personatges es mouen. És exactament al contrari. Tot descobrint-nos-els ens engresca, ens atrapa.
Terminus és una d’aquelles novel·les que, sense excuses, cal llegir, perquè a tots els que gaudim de la bona literatura ens agrada “somiejar davant la possibilitat de viure com es llig”.
