C.M / Ciutadella – El pintor, escultor i gravador menorquí Maties Quetglas (Ciutadella, 1946) torna a l’escena amb una gran exposició al Palau de Los Serrano d’Àvila, un magnífic edifici renaixentista convertit en espai d’art. La mostra reuneix una àmplia selecció de peces que tenen com a eix central les obres que apareixen al seu recent documental Mientras vivas, brilla. L’exposició, que romandrà oberta des del 27 de novembre fins a després de Reis, suposa una ocasió única de redescobrir una de les veus més personals i profundes de la figuració contemporània. Casat des del 1969 amb Maria Antonia Santos, de Zamora, a qui va conèixer a l’Escola de Belles Arts de Madrid, és pare de dos fills -un d’ells, veterinari de professió, amb veleïtats artístiques- i avi de quatre néts.
Parlau-me de l’exposició que estau preparant a Àvila…
La fem al Palau de Los Serrano, el principal centre cultural d’Avila. És un antic palau renaixentista amb unes sales fantàstiques. N’han posat moltes a la meva disposició i he d’omplir-les totes. L’esquelet de l’exposició està format per les obres que apareixen al documental Mientras vivas, brilla. Una altra part està formada per obra recent; és a dir, tota l’obra que he enllestit des de llavors ençà.
Sou de Ciutadella però residiu i treballau a Àvila. Com ha influït aquesta combinació de territoris en la vostra identitat artística i personal?
No hi ha res com viure a fora per saber d’on és un. Ara som a Navalperal de Pinares, un poble d’Àvila, i des de la finestra veig la immensitat d’un camp típic de Castella. Però si me’n vaig al Castell de Sat Nicolau i mir la mar, és bastant plana. És a dir, que la sensació d’immensitat, la tenc amb la mateixa facilitat si mir els camps d’Àvila o la mar de Menorca. El pintor Marc Chagall, que era rus, se’n va anar a viure a París, però allà es va tornar encara més rus. Platges, figures, sàtirs…, els meus arguments són absolutament mediterranis.
Quan vau saber que volíeu dedicar-vos a l’art i què us va impulsar a fer aquest pas?
Des de molt petit, era molt negat per a l’esport. En canvi, els companys venien a buscar-me perquè els dibuixàs cowboys. El dibuix va ser des de la meva infantesa el territori on em sentia fort.
La vostra obra té una presència molt forta de la figura humana. Què us atrau d’aquesta figura i com n’ha evolucionat el tractament amb el temps?
El fet de pintar no és endevinar un color, tot i que açò també és important. Jo no som un pintor naturalista, però cerc la relació de la meva vida interior amb l’exterior. Què vol dir, açò? Idò que les persones són el que més m’interessa. Les figures transmeten coses diferents a les que transmet un paisatge. Una de les coses de les que em diverteixen és organitzar una figura dins el rectangle d’un quadre, aconseguir fer-la caber i que funcioni bé dins la composició.
El vostre estil ha transitat d’un realisme figuratiu cap a una síntensi més lliure. Com descriuríeu aquesta evolució i què la va motivar?
Vaig començar essent deixeble de l’Escola de Belles Arts d’Antonio López. Aquella experiència va ser molt important en la meva vida. Però, passant el temps, vaig comprendre que el naturalisme deixava fora els pensaments que tinc mentre faig feina. I vaig decidir fer figuració, però fer-la absolutament de memòria. Pintant de memòria aconseguesc aproximar la realitat física a la meva realitat interior.
“’Mientras vivas, brilla’ és un film autobiogràfic. La motivació que m’hi va dur va ser un incident de salut, que em va fer pensar que volia deixar memòria de la meva presència”
Quin paper juga el dibuix en la vostra feina com a artista? Creieu que el dibuix és encara l’origen de tot el que féu?
Jo dibuix moltíssim, i sempre he considerat el dibuix com l’esquelet de la pintura. Una pintura que no tingui davall una estructura, una força compositiva, sol quedar com a plana i ineficient. Però una volta que has fet el dibuix, has d’emprar el color de tal manera que qui mira el quadre s’hi pugui ficar a dins i passejar-s’hi.
En el documental Mientras vivas, brilla, apareixeu com a protagonista i narrador de la vostra pròpia vida. Què us va dur a fer-lo i què hi vau descobrir en aquest procés?
És un film autobiogràfic. La motivació que m’hi va dur va ser un incident de salut, que em va fer pensar que volia deixar memòria de la meva presència.
No és un relat cronològic, sinó una reflexió sobre el temps i la creació. Com vau decidir el to poètic i meditatiu de la pel·lícula?
La pintura és una mena de testimoni històric. Quan tirem cap enrere i veiem la pintura antiga de diferents èpoques ens adonem que la pintura transmet moltíssim del sentiment, de la cultura i dels costums d’un altre temps. Estic ficat en la idea que la pintura permet que l’existència d’una persona segueixi viva quan ja no hi és.
Què vau aprendre del llenguatge cinematogràfic?
El cinema té dues diferències importantíssimes amb la pintura. Primer, que hi ha moviment, i segon, que hi ha veu. Quan un es posa a fer cinema, ha d’emprar aquests elements. Realment, a mi me diverteix molt. Molts de dies penj a Instagram petites imatges de la meva feina, de l’entorn de l’estudi, i dels meus pensaments. Procur actuar com un artista dins el món del cinema.
“Hi ha un ambient pervers, la bondat com a criteri polític ha desaparegut. La pretensió d’intervenir des del punt de vista pictòric no té sortida. Allò que vull contar és el contrast, en tot cas, entre la bellesa, la pau, i aquesta histèria col·lectiva que hi comença a haver enmig del món”
Quin paper juga la memòria, el pas del temps, la consciència del cos i la llum, en tot aquest projecte?
El que acabeu d’anomenar són els ingredients principals a l’hora de posar-se davant un acte de creació. La idea del temps, el sentiment de bellesa, l’harmonia…, tots aquests elements s’ajunten, els barreges i esperes que el resultat funcioni.
A Mientras vivas, brilla es percep que no separeu en cap moment la vida de l’art. Creieu que l’artista ha d’aspirar a aquesta unitat entre la seva obra i la seva existència?
Me sembla que tots els artistes, sense excepció, necessiten, a part de la seva vida com a persones, afegir la vida com a creadors. A mi em passa una cosa estranyíssima: no entenc que tothom no sigui artista. La meva existència física, la meva relació amb el món, amb la família, amb els fills o amb els amics, acaba reflectint-se en els quadres i es converteix en una mena de verificació de què som viu.
En el film hi ha un to de retorn a l’origen. Què vau descobrir sobre la vostra relació amb l’art i sobre què significa “crear” després de tants anys d’ofici?
Cada matí, quan t’aixeques del llit i et poses davant el quadre, acabes conversant amb el que estàs creant. I allò que estàs creant et planteja preguntes i t’indueix a fer les coses d’una manera. Aquestes maneres van canviant, perquè també les situacions de tots nosaltres van canviant. La feina d’un un pintor és com un baròmetre que puja i davalla segons l’estat emocional, segons l’estat social i les circumstàncies en què un es troba.
El títol del documental, Mientras vivas, brilla, és gairebé un manifest de vida. Està agafat d’un epitafi grec que es va trobar a una tomba al segle II a.d.C. Què significa aquesta frase avui per a Maties Quetglas?
Aquesta frase me va commoure mentre tenia la crisi de salut. Era el primer poema del que, almenys a Europa, se’n coneix la música. Davall de cada síl·laba del text hi havia uns puntets, que eren una referència musical per tocar amb una lira. És un poema també molt mediterrani i una crida a viure amb intensitat mentre puguem.
Al documental us veiem al taller, en el silenci i la contemplació. Quin paper juguen aquests elements en el vostre procés creatiu?
Tinc un caràcter sobretot contemplatiu. És quelcom que sé des de sempre, però que he pogut verificar en el decurs de la meva llarga vida. M’agrada molt mirar. Crec que allò que em distingeix no és tant ser un pintor com un professional la mirada. Si pint amb certa capacitat de retenció de l’existència és perquè mir molt, moltíssim.
“Avui, importa més el relat, com contes les coses, que si són o no son ver. Els polítics no cerquen la veritat; busquen un discurs que funcioni. La veritat, la moral i la consciència han desaparegut d’una manera radical”
La pel·lícula us mostra com a pintor, escultor, gravador i cineasta. És aquest trànsit entre disciplines una necessitat reflexiva o una recerca de la totalitat?
Hi ha una passió pels procediments tècnics, una voluntat continua de comunicació i un desig de comprendre que cada procediment tècnic obre portes diferents per arribar a comunicar amb les altres persones. Aquesta és una pretensió, per a mi, continua i eterna.
Sempre us heu definit com un humanista. Com pot l’art dialogar amb els grans temes de la societat contemporània?
En aquest moment, estem vivint una situació d’inestabilitat mundial. Hi ha un ambient molt pervers, la bondat com a criteri polític ha desaparegut. La pretensió d’intervenir des del punt de vista pictòric és una pretensió sense sortida. Allò que vull contar és el contrast, en tot cas, entre la bellesa, la pau i aquesta histèria col·lectiva que hi comença a haver enmig del món.
En un món dominat per la tecnologia, quin valor conserva l’acte de pintar o d’esculpir?, l’art no és, en aquest context, un crit de rebelió?
Tinc molt poc esperit de rebelió, el crit de rebelió em sona una mica a impotència. El meu esperit és més aviat de creació. Però us confés que estic molt nirviós amb tot el que està passant amb la Intel·ligència Artificial, sobretot en el que respecta a la imatge. Mires l’ordinador i apareixen falsetats tan ben explicades que me les crec. Importa més el relat, com contes les coses, que si són o no son ver. Els polítics no cerquen la veritat; busquen un discurs que funcioni. La veritat, la moral i la consciència han desaparegut d’una manera radical.
Quin ha estat el vostre major repte com artista i com el vau afrontar?
El principal repte d’un artista és fer front a l’acte de crear, que és un acte solitari. La soletat de l’artista és insalvable. La meva dificultat ha estat deixar de ser artista qualque estona per ser pare, per ser espós i per estimar la família, perquè realment l’ofici ha dominat el meu pensament.
“La soletat de l’artista és insalvable. La meva dificultat ha estat deixar de ser artista qualque estona per ser pare, ser espós i estimar la família, perquè realment l’ofici ha dominat el meu pensament”
Entre els vostres referents sovint s’esmenten Antonio López i altres realistes espanyols. De qui us sentiu més proper, i en què us en diferencieu?
L’edat m’ha fet perdre la passió per altres artistes, però no el respecte. Jo tenc el meu camí propi. Vaig tenir moltíssima influència de la pintura del Quattrocento italià. Supòs que me’n deu quedar una part, perquè hi ha un cert automatisme en el meu art que em torna a aquesta època. Tenia molta admiració per a Piero della Francesca o Fra Angelico. Molts relacionen les meves figures amb Micheangelo.
Quines lectures, filòsofs o escriptors han influït més en la vostra manera de pensar i de crear?
En els meus principis, de molt jove, llegia Jean-Paul Sartre. Vaig llegir molt sobre l’existencialisme. La veritat és que, passant els anys, me costa esforç desfer-me’n. També record que llegia Giovanni Papini. M’agradaven les seves excentricitats. El que més més me preocupa de la literatura és com es construeix la llengua, més que el missatge que transmet un escriptor.
“Ciutadella està canviant d’una manera escandalosa. Els llocs de la meva infantesa estan avui carregats de cartells que anuncien coses. De vegades, m’agradaria trobar la Menorca de quan jo era jove i no la trob aumón”
Com veieu Ciutadella?
Ciutadella està canviant d’una manera escandalosa. M’agradaria trobar la Menorca de quan jo era jove i no la trob aumón. Per altra banda, però, hi ha certes coses que estan passant que són fantàstiques. Proporcionalment amb Madrid, Menorca té moltíssima més activitat cultural. I la gent la segueix, i ho trob admirable. Però moltes coses han canviat. El carrer des Forn des Palau m’agradava més sense rajoles. Era el darrer carrer de Ciutadella fet de terra. Els llocs de la meva infantesa estan avui carregats de cartells que anuncien coses.
