La fotografia amable de la reunió entre veïns, empresaris i Ajuntament a la Prefectura de Policia semblava, per uns instants, la imatge del desitjat punt i final d’un conflicte massa llarg. Sis anys de denúncies, de tensions i de sentències semblaven trobar un fil de concòrdia. Però, rere l’escenificació, el rerefons continua intacte: la desconfiança. Els veïns d’Es Pla, farts d’esperar l’execució de resolucions fermes, anuncien que duran el cas a la Fiscalia si el consistori no actua. I no parlen de cap amenaça, sinó del legítim exercici de garantir el compliment de la llei.
El problema no és nou ni senzill. El soroll d’Es Pla i d’altres plaçes i carrers del nucli antic de Ciutadella, és el reflex d’un equilibri trencat entre el dret al descans i el dret a l’oci. Els tribunals han parlat clar: Ciutadella ha de garantir uns nivells acústics legals, i fins ara no ho ha fet. Els veïns denuncien inacció; el consistori es defensa amb informes i rondes policials. Però més enllà del paper, allò que falta és efectivitat, coherència i voluntat real d’afrontar el problema amb mesures tècniques i valentia política.
El cas posa damunt la taula una qüestió essencial: pot un Ajuntament negociar amb la llei? No. Els acords i les reunions tenen sentit només si són vies per fer complir les sentències, no per ajornar-les. La convivència no es construeix sobre gestos simbòlics ni sobre fotografies, sinó amb responsabilitat, transparència i acció.
Si Ciutadella vol recuperar la confiança dels seus veïns, ha de deixar de veure les resolucions judicials com un problema i entendre-les com una oportunitat per posar ordre i demostrar respecte institucional i, no solsament al Pla de Sant Joan. El temps del mirar cap a una altra banda s’ha acabat. O es compleix la llei, o la justícia acabarà parlant per tothom.
