Silve Pons / Ciutadella – Avui, dissabte Primer de novembre es celebra la festivitat de Tots Sants. Aquesta festa és una de les més antigues en el món cristià. El Panteó de Roma era el temple pagà de Tots els Déus que Marc Agripa havia fet construir en honor de Júpiter commemorant la victòria de l’emperador August contra Marc Antoni i Cleopatra. I açò que té a veure amb Tots Sants? Resulta que el seu origen es troba a primeries del segle VII, quan el Papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma, el purificà i consagrà a honor de la Mare de Déu i de Tots els Màrtirs i disposà que cada any es celebrés una festa a la seva dedicació.

En aquest dia es sol fer una missa en honor als morts i després es sol anar al cementiri a dur flors als difunts. El costum de visitar als difunts és d’origen romà i per açò és un tret comú a les cultures influïdes per l’antiga Roma. Antigament, però, aquestes visites es feien en les èpoques de les collites. La festa dels morts, pròpia de la tradició cèltica, no es va incorporar al santoral fins al segle IX, quan Gregori IV fixà la celebració de Tots els Sants al primer de novembre. Tanmateix, encara que l’Església permetés així el culte als sants i als seus sepulcres, el culte als morts encara era fortament combatut com a supersticiós; fins que a les acaballes del segle X el 2 de novembre fou agregat a la festa de Tots Sants com el dia dels fidels difunts, conegut popularment com el dia dels Morts o dia de les Ànimes.

Al web de cultura popular i d’arrel tradicional de Menorca www.culturapopularmenorca.cat  se’ns explica com antigament hi havia la creença que el vespre de Tots Sants les ànimes del Purgatori tornaven a la terra. Per açò, en aquest dia les campanes sonaven planyívoles i convidaven la gent a recollir-se vora la llar a fi de no topar-se amb les ànimes. Així, vora el foc, se solien explicar rondalles de morts apareguts i ànimes en pena. En alguns indrets es feien processons i també representacions teatrals al carrer, que més endavant foren desplaçades per la representació de Don Juan Tenorio, de José Zorrilla. A Menorca, Francesc Orfila Albertí va escriure una obra per parodiar Don Juan Tenorio amb l’objectiu de donar-li un toc localista i picant. Aquesta obra, titulada En Tanoca des Migjorn, fou estrenada al Teatre Principal de Maó el 2 de novembre de 1927, i des de llavors s’ha representat en nombroses ocasions, pels volts de Tots Sants, a la zona de Llevant de Menorca, on es convertí en un títol clàssic del repertori popular.

 “El costum de visitar als difunts és d’origen romà i per açò és un tret comú a les cultures influïdes per l’antiga Roma. Antigament, però, aquestes visites es feien en les èpoques de les collites”

En el vessant religiós, el dia de Tots Sants solien dir tres misses de difunts que se celebraven a totes les esglésies amb ornaments negres i ciris de cera groga; i en el dia dels Morts es va estendre el costum de caràcter pagà de visitar els cementeris, on també es deia missa en aquest dia. Aquesta tradició de visitar els cementeris per recordar els morts de la família és un dels pocs costums que es mantenen actualment entorn d’aquesta festa, que avui dia es veu distorssionada per la incorporació del Halloween, importat dels Estats Units i totalment aliè a la nostra cultura. El fet que durant els darrers anys un gran nombre de membres de comunitats americanes s’hagin instal·lat a Menorca ha fet que importessin amb força aquest costum tan arrelat als seus països d’origen.

Així mateix, un altre dels trets característics del nostre costumari popular entorn de la festa de Tots Sants, ique encara es manté, és la tradició de celebrar bunyolades, ja que els bunyols, regats amb mel o amb arrop, són, a més de les castanyes i els panellets, el menjar típic d’aquest dia a les cases menorquines.

La importància de les flors
Amb flors es dona la benvinguda a un nadó, amb flors s’encaminen els nuvis cap a l’altar i amb flors acomiadam als nostres difunts i els recordam any rere any. El simbolisme que demostra la unió de l’home amb les flors ve d’enfora: la primera tomba a la que hi van du flors data de fa 13.000 anys, segons els enterraments de l’Edat de Pedra descoberts a Israel. Des de llavors, la majoria de les societats i religions han adoptat l’ús de flors i pètals en les costums relacionades amb la mort, des d’Egipte, la Índia, els primers indígenes americans fins avui. També, en els seus orígens, les flors servien per dissimular l’olor de descomposició dels difunts que eren vetllats durant dies. A l’època victoriana es llençaven dins la tomba oberta branques de romaní o sobre ella ja tancada brins d’arbres per sembrar-hi després damunt arbres imponents de fulla perenne. Avui per avui no trobam cap lloc relacionat amb la mort (el lloc d’un accident, on hi hagi hagut una catàstrofe o un incendi o alguna mort violenta) que no tengui flors.

“La majoria de les societats i religions han adoptat l’ús de flors i pètals en les costums relacionades amb la mort, des d’Egipte, la Índia, els primers indígenes americans fins avui”

Per dur als cementiris es solen comprar clavellines que signifiquen admiració i homenatge, roses que mostren la puresa de l’ànima del difunt; gladiols, que transmeten la idea de sinceritat; també lliris que són amor i, sobretot: crisantems. La emperadriu Josefina de Francia va batejar el crisantem com a “la flor d’or” ajuntant les paraules “Chrysos”, or i “anthemos”, flor. És coneguda com la flor dels difunts perquè la seva breu època de floració coincideix amb el final de la tardor (entre octubre i desembre) i és la més assenyalada per evocar que la vida és només un trànsit, tal com explica Jesús Callejo Cabo a “El alma de las flores”. Està tan arrelada aquesta tradició d’associar el crisantem amb la mort que ningú, en el món occidental, en regala al seu estimat o estimada; en canvi pels orientals aquesta flor significa vida. El que sí solem regalar són les margarites blanques i grogues, segurament perquè ignoram que són de la mateixa família dels crisantems.

Avui en dia es solen dur moltes flors artificials als cementiris en substitució de les naturals, degut a l’elevat preu d’aquestes i als temps que corren i, evidentment, a que les flors de tela duren pràcticament tot l’any.  Tot i així moltes famílies no volen perdre la tradició i per Tots Sants duen un bon ram de gladiols, crisantems o clavellines als seus difunts.

Perquè hi ha xiprers als cementiris?

Els cementiris estan acuradament dissenyats, no només des del punt de vista arquitectònic, sinó també botànic. Si ens fixam en els xiprers sabem que no hi són per casualitat; les seves arrels creixen en línia recta, cosa que evita que facin malbé les sepultures, i a més són aromàtics, cosa que ajuda a neutralitzar les olors. I per descomptat, fan ombra. A més, com que és un arbre resistent al temps i a qualsevol estació de l’any, s’associa amb la immortalitat. És a dir, amb l´ànima dels nostres difunts.

Un altre dels motius de per què hi ha xiprers als cementiris és perquè per a moltes cultures representa l’elevació de l’esperit. Aquests arbres, sens dubte, ens conviden a reflexionar sobre la continuïtat de l’existència més enllà del que és material.

El Xiprer a l’antiga Grècia
Per acabar d’entendre per què hi ha xiprers als cementiris, ens hem de remuntar a l’antiga Grècia i a una història mitològica de la que es podria dir que fou l’origen d’aquesta tradició.

El que va passar és que hi havia un jove, un dels preferits del déu Apol·lo, que tenia un cérvol domèstic i el va ferir de mort per accident. Davant el dolor que això li va causar, va pregar als déus i, segons la mitologia, Apol·lo va transformar el cérvol en xiprer. Així el jove podia tenir-lo a prop i plorar-lo per sempre.

Història del xiprer a Roma
Els romans prest es van fer seva la tradició grega. Però per a aquests, el xiprer és un arbre sagrat relacionat amb Plutó, déu de l’inframón. És més, antigament, col·locaven branques de xiprer a les portes de les cases on algú havia mort. Era un senyal de dol i respecte.

Derivat de tot això, la tradició es va arrelar en aquesta societat i cultura i per això el xiprer s’associa a la mort i la transició al més enllà.

Ús del xiprer en la tradició cristiana
I per què hi ha xiprers als cementiris cristians? Quan el cristianisme es va expandir, es van integrar moltes creences anteriors, entre elles la del xiprer. Això sí, donant-li un significat nou.

Això ens du a que als cementiris cristians el xiprer representa l’esperança de la vida eterna i la resurrecció. I la seva forma allargada cap al cel simbolitza el camí que recorre l’ànima per arribar-hi. I la seva característica perenne fa referència a la immortalitat.