A la contracoberta de la novel·la que us vull recomanar aquesta setmana se la defineix com “… una aventura delirant i crítica amb el sistema”. Naturalment encerta, però en parer meu fa un poc curt.
El punt de ruptura, de Jordi Dausà, és una veritable immersió sense anestèsia en un món al·lucinat, un recorregut fascinant més enllà de la lògica, un viatge al costat més fosc. I, a més, amb un to força irònic que no dilueix, però, la cruesa de la narració.
Perdonau-me aquesta introducció personal potser un xic desmanegada, però crec que és important posar els sentiments en primer lloc. Ara anem ja a l’argument.
Un escriptor i professor de mitjana edat amb problemes d’addiccions fuig de casa seva. Se sent incapaç de resistir una relació que fa aigües i el canvi de vida que suposa ser el pare tardà d’un nadó. Sense cap altre lloc on anar, treu l’autocaravana del pàrquing i s’instal·la en un descampat dels afores. A partir d’aquí les coses es compliquen.
Tal volta us he d’assenyalar que podem incloure El punt de ruptura en el gènere negre, però tan sols si acceptem que aquesta classificació és una convenció que defineix un extens territori literari.
Oblidau-vos, llavors, de lladres i serenos. Dausà va decididament per un altre camí. En aquesta novel·la el crim, la denúncia social i la intriga són part d’un univers caòtic, ple de cantells esmolats, febrós i, al cap i a fi, brutalment realista.
Aquesta mena de barreja entre una narració gairebé embogida i el retrat fidedigne del món que ens envolta resulta absolutament versemblant gràcies a l’extraordinari domini del llenguatge i de l’estructura narrativa de què fa gala l’autor. És això, acompanyat d’una esbalaïdora combinació de coneixement, imaginació i d’un rosari ben travat de referències bíbliques, mites grecs i cultura popular.
I us he de parlar dels personatges. Una orquestra desafinada, un conjunt bigarrat d’exclosos. Si més no, no hi ha ni gota de menyspreu en el retrat. El fàstic el reserva per als poderosos, infinitament més repugnants que el lumpen que habita la novel·la. Fins i tot hi ha tendresa en el dibuix dels condemnats a viure en els marges.
I si amb això no n’hi hagués a bastament una mena de bucle temporal, “un déjà-vu que, per un caprici còsmic, havia agafat forma humana”, fa més vius els contrasts i aporta una altra dimensió al relat. No us puc desvelar res més, però us assegur que és tan sorprenent com impactant.
Per altra part, no voldria oblidar-me d’esmentar-ho, és atuïdor l’esguard desesperançat, crític i veraç, amb què el protagonista ens explica les vivències en què es veu immergit. Perquè, sí, efectivament, la novel·la està escrita en primera persona. Així, les reflexions que llança ens arriben gairebé com una guia per desmantellar les hipocresies ensucrades dels estruços. Negar la realitat, soterrar-la sota beatífiques invocacions de germanor, només fa que perpetuar-la. És dur, però és així.
M’agradaria poder continuar explicant-vos més detalls, però he de cloure ja la ressenya. Si més no, un darrer apunt. A El punt de ruptura hi trobem també una certa èpica, perquè d’herois n’hi ha de tota mena. No deixeu de comprovar-ho.
