Bep Al·lès / Ciutadella – No és casualitat que sovint s’associï amb l’energia femenina i amb els misteris de la creació. Les seves llavors, fecundes i innombrables, evoquen la potència de la vida latent, esperant ser sembrada.
També en la tradició maçònica la magrana té un paper rellevant. En els rituals de la maçoneria, apareix com a símbol d’unitat i fraternitat universal. Igual que els centenars de grans que conviuen sota una mateixa pell, els germans maçòns, malgrat les seves diferències individuals, estan units per un vincle comú i indestructible. Alhora, la magrana simbolitza l’abundància de coneixement i la fertilitat de l’esperit. Cada llavor és un principi, una idea que pot germinar i donar fruit. Les columnes dels temples maçònics sovint s’ornamentaven amb magranes, recordant als iniciats que el camí del coneixement és plural, que ningú no avança sol, i que la veritable riquesa es troba en la diversitat cohesionada.
En moltes pràctiques màgiques, la magrana s’utilitza com a amulet per atreure prosperitat o amor. Algunes tradicions recomanen col·locar-ne les llavors seques dins d’un saquet per portar-lo a sobre com a talismà. Altres, més rituals, suggereixen menjar-ne set grans en la nit de cap d’any per assegurar un cicle de fertilitat i fortuna. El gest de desgranar-la -rompre la pell i alliberar els robins interns- és vist com un acte iniciàtic, de la duresa exterior a la revelació interior.
Així idò, la magrana ens parla amb dues veus. Una és la veu gastronòmica, que ens convida a gaudir-ne del sabor viu i refrescant, de la seva presència a les taules d’hivern i dels seus usos infinits a la cuina, des de la melassa oriental fins a la nostra salsa de magranes agres. L’altra és la veu simbòlica, que ens recorda que cada llavor és més que aliment, és un signe, una promesa, un recordatori que la vida es multiplica, que el misteri no s’esgota i que dins d’una simple fruita pot amagar-s’hi tot un cosmos.
