Bep Al·lès / Ciutadella – Quan arriba novembre i la temporada s’ha donat per acabada, a Ciutadella tornam a reconèixer-mos dins el silenci. Les urbanitzacions fa setmanes que s’han buidat, molts bars i restaurants ja han tancat les portes, i els carrers del centre recuperen aquella calma que tant trobam a faltar durant els mesos forts. Però mentre tornam a respirar, molts mos feim la mateixa pregunta: quin futur tenim els que vivim i treballam aquí, quan tot el que ens envolta depèn encara del turisme?
Una economia que viu al ritme de les temporades
A Ciutadella, i a bona part de Menorca, continuam vivint marcats pel calendari turístic. Cada primavera tornam a obrir, i cada tardor tornam a tancar. I així, any rere any. És una roda que gira sense aturar-se, però cada vegada amb més desgast i més incerteses.
Treballadors temporals que encadenen jornades llarguíssimes per poder afrontar l’hivern, petits empresaris que lluiten per mantenir el negoci o joves que, després d’estudiar fora, no tornen perquè no hi troben oportunitats més enllà de la temporada.
És una realitat que tothom coneix, però que costa afrontar. El turisme dóna vida, sí, però també condiciona el nostre model econòmic, social i cultural. Ens dóna feina, però també ens fa dependents.
Un turisme que canvia, i nosaltres amb ell
Aquest estiu hem tornat a comprovar com canvia el tipus de visitant. Més jove, més impredictible, més de “low cost”. Menys famílies i més grups d’amics que cerquen sol, festa i allotjaments barats. Un turisme que compra al supermercat i menja a l’apartament, que visita menys el poble i que allarga les nits fins a la matinada.
Aquesta evolució no és només econòmica, també és cultural. El visitant que arriba ara no sempre entén ni respecta la Menorca tranquil·la, natural i pausada que volem preservar.
I això mos hauria de fer reflexionar. Perquè si Menorca perd el seu caràcter, el seu encant, la seva manera de ser, què ens quedarà? Serem una destinació més del Mediterrani, saturada, sorollosa i sense ànima? El nucli antic de Ciutadella ja n’és un exemple preocupant.
El preu d’un model que s’esgota
Les xifres d’aquest estiu tornen a enganar: hi ha hagut més visitants que mai, però la despesa no acompanya. Mentrestant, els costos s’han disparat —energia, transport, lloguers, personal— i els marges empresarials s’han reduït.
Molts bars i restaurants han aguantat amb esforç, altres han decidit tancar abans d’hora o no reobrir fins que la situació millori. I cada vegada hi ha més sensació que el model, tal com el coneixem, comença a fer figa.
També hi ha el desgast ambiental i social: carreteres saturades, platges plenes, falta d’habitatge assequible, aigua escassa, serveis públics tensats. Tot això ho pagam entre tots, però massa sovint qui menys s’ho pot permetre és qui més ho pateix.
Un hivern per pensar-hi
Ara que arriba l’hivern i la feina s’atura, és temps de mirar enrere i fer balanç. Potser ha arribat l’hora de parlar seriosament de diversificació: d’apostar per sectors complementaris com l’agricultura, la cultura, la tecnologia, l’artesania, la formació o les energies renovables.
No es tracta de deixar de banda el turisme —seria ingenu—, sinó de fer-lo més sostenible i més equilibrat. Apostar per un model que valori el que som, no que ens obligui a canviar per adaptar-mos a ell.
Perquè Menorca no pot competir per preu, sinó per qualitat. No podem continuar baixant el llistó per atreure més gent si això significa perdre la nostra identitat.
El futur, a les nostres mans
A Ciutadella hi ha talent, experiència i gent amb ganes de fer les coses bé. Hi ha restauradors que aposten pel producte local, joves emprenedors que impulsen iniciatives sostenibles, pagesos que mantenen viu el camp, pescadors que resisteixen malgrat les dificultats i artistes que projecten la nostra cultura més enllà de l’illa.
Però tot aquest esforç necessita suport, visió i una política que pensi en el futur dels residents, no només en el dels visitants. Són els visitants els que s’han d’adaptar a la nostra illa, i no l’illa a ells.
Potser el futur passa per reduir quantitat i guanyar qualitat; per redistribuir millor la temporada, per formar més bé els treballadors, per donar valor a la feina ben feta i per protegir allò que ens fa únics.
Tornar a mirar endins
A vegades sembla que vivim obsessionats amb agradar a qui ve de fora. Però potser el futur de Ciutadella —i de Menorca sencera— passa per tornar a mirar endins: cuidar la nostra gent, els nostres espais, la nostra manera de viure.
Si ho feim bé, el turista que realment ens respecta i ens entén continuarà venint, com ho feia abans, quan l’illa no estava tan massificada. I si no, potser simplement no tots han de venir.
El repte és gran, però també és una oportunitat: la d’imaginar un model més humà, més equilibrat, més coherent amb el que som.
Una illa, un ritme, una manera de viure
Quan el sol de novembre es pon davant el castell de Sant Nicolau i se sent només el renou d’una barca que torna a port, és fàcil recordar per què estimam aquesta terra.
El futur dels que vivim i treballam a Ciutadella no està escrit, però depèn de nosaltres: de si sabem defensar la nostra manera de viure sense renunciar al progrés, de si sabem dir “prou” quan cal, i de si mantenim viva aquella essència menorquina que, malgrat tot, encara emociona.
Potser, al final, el futur no és tant una qüestió d’economia com d’identitat. I si som capaços de recordar qui som, sempre trobarem cap on anar.
