Miriam Triay / Ciutadella – Eulàlia Carrillo, guionista i directora argumental de sèries de llarga durada, és llicenciada en Ciències de la Informació i Màster en Escriptura per a Cine i Televisió (UAB). Fa uns trenta anys que forma part de la indústria, i ha treballat en coneguts programes diaris com La Riera (TV3), Ventdelplà (TV3) o Mercado Central (RTVE). A més, també ha dedicat part de la seva carrera als infants, sent la guionista del Club Super3 (TV3), i Una mà de contes (TV3). Havent escrit diferents contes infantils, i sent la coautora de la sèrie de teatre Dolors (Teatre Lliure). L’escriptura ha sigut la seva vocació, i ho ha fet, sobretot, a través de programes de televisió de llarga durada.
Actualment, coordina l’equip de guió de la sèrie Sueños de libertad, d’Antena 3. I és la creadora de la primera sèrie diària feta per una plataforma streaming, Disney Plus, Regreso a Las Sabinas. Sèrie, de fet, nominada a un Emmy Internacioanl, a millor telenovel•la de l’any.
La relació de la professional amb Menorca és molt pròxima, gairebé familiar. Fet que l’ha portada a acabar sent, també, membre del jurat del L Premi Born de Teatre.
Des del Setmanari El Iris, hem volgut conversar amb ella, pels seus assoliments, pel seu paper en un dels premis de teatre més importants, i pel seu futur viatge a Nova York el pròxim novembre, a veure l’entrega dels Emmy Internacionals.
Qui és n’Eulàlia Carrillo?
Fa molts anys que som guionista. Deu fer més de trenta anys. I sempre he treballat molt bé amb les sèries diàries, han sigut gran part de la meva trajectòria. No perquè ho busqués, però en la meva vida professional s’ha donat així. Es tracta d’un format que m’agrada molt, i amb el qual em sent còmoda treballant.
Llavors, va arribar un moment en què vaig tenir la idea de fer, jo mateixa, una sèrie diària. De crear una història, un projecte. Després d’anys participant en moltes d’elles, se’m va acudir fer la meva.
Així és com neix ‘Regreso a Las Sabinas’?
Sí, va sorgir d’una idea, d’una voluntat, i la vaig presentar a Diagonal TV, una productora amb la qual jo ja he treballat, bastant, en el passat. I es podria dir que en aquell moment s’alinearen els astres, hi hagué una conjunció. Perquè just jo havia presentat el projecte a Diagonal TV, Disney Plus va aparèixer al mapa, cercant un projecte que es pogués convertir en la primera sèrie diària emesa per una plataforma streaming.
Fins al moment, cap plataforma havia produït una sèrie diària. Sí que n’hi havia que en compraven, i les emetien. Però produir-la, no. I Disney Plus ho va voler fer.
Així va ser com va començar el projecte. Diagonal TV tenia la meva proposta, i Disney Plus s’hi va interessar. Llavors, es va fer, es va escriure i es va produir la sèrie, en un format nou. És un format diari, però tancat, de 70 capítols. I està fet amb molts més mitjans que les sèries diàries habituals. Regreso a Las Sabinas presenta exteriors i interiors naturals, no té plató. I açò, a més d’afegir un esforç major, ha fet que tengui un plus de qualitat i d’imatge. A més, també vam tenir més temps per escriure-la, per tant, els guions també es van treballar amb més calma, i en un format que s’assembla més al primetime, que no al de les sèries diàries habituals.
I vostè com se sent davant tot açò?
Jo estic molt contenta. Primer perquè el format sempre m’ha agradat molt, i l’he trobat apassionant. Però també perquè aquesta sèrie obre una finestra al fet que les plataformes produeixin sèries diàries. I això està molt bé, perquè es dona feina a molta gent amb aquest tipus de format.
Però, com sorgeix aquesta idea que ha acabat convertint-se en ‘Regreso a Las Sabinas’? Per què va decidir crear la seva pròpia sèrie?
Sempre passa que un s’adona de què va la seva història i com neix, quan ja la té encaminada.
Jo vaig tenir una idea. Em feia gràcia fer una sèrie que passés a un poble. I armar una història de drama familiar, de melodrama. De primers amors, i de pares i filles que no s’entenen. Aquests temes m’interessaven. I quan vaig començar a desenvolupar-ho, em vaig adonar que en realitat, com totes les ficcions, aquesta respon a una pregunta. I després de ja tenir el projecte gairebé fet, vaig saber quina era: Fins on estem disposats a perdonar?.
La sèrie parla del perdó i de les segones oportunitats. Com dic, temes que tenia latents dins. I vaig decidir articular-ho tot a través del retrobament d’un pare i unes filles, i d’un primer amor de joventut. A partir d’aquí es va desenvolupar una trama d’intriga, d’amor.
Una sèrie diària requereix de diverses trames, i de tocar tots els gèneres. Amb tot açò al cap, vaig anar armant tot el que és l’univers de Regreso a Las Sabinas. Una sèrie, però, que, evidentment no he escrit jo sola, sinó que ho hem fet amb un equip d’11 guionistes, que he coordinat jo.
I com definiria l’experiència de gravar una sèrie pròpia?
Una sèrie diària porta tanta feina, cada dia de la setmana, que no tens molt temps de pensar en el que està passant. Jo record d’adonar-me’n el dia que es va estrenar. De dir: ‘no, no, clar, és que ha passat això’.
Mentre escrivia estava totalment desbordada per la feina i el treball en equip, i no m’havia pogut aturar a pensar-hi. Però després, clar, quan ho veus fet, dona molta impressió. De fet, record molt el primer dia que vaig anar a un dels rodatges. Em vaig adonar que hi havia molta gent treballant, i vaig pensar: ‘ostres, tot això ve d’una idea que un dia se’m va passar pel cap a mi’. És estrany. I de cop veus la importància que té.
Com s’assabenten que la sèrie ha sigut nominada a un Emmy Internacional?
Quan tots ja sabíem que la sèrie havia anat molt bé, que l’havia vist molta gent a Disney Plus, i que s’havia visionat arreu del món, un dia ens van comunicar que estava nominada. No ens ho esperàvem gens, perquè no sabíem que Disney Plus l’hagués presentat. Les plataformes presenten les sèries que els interessa, i aquest va ser el cas de Regreso a Las Sabinas. Va ser molt impactant. Ara, el 24 de novembre, anirem a Nova York, a veure si el premi ja és complet. Però noltros ja ens sentim guanyadors. Perquè estar nominats és molt important.
Que la primera sèrie diària produïda per una plataforma sigui nominada… ja és una fita molt important, no creis?
Sí, sí, totalment. Ja ho acaba d’arrodonir. Com he dit abans, això obre molt la perspectiva perquè les plataformes s’animin a fer aquest tipus de format. Un que, a més, funciona molt bé per les plataformes, és una forma molt fiable de fidelitzar als teus clients. Perquè saps que, si s’enganxen, almenys durant 70 dies empraran la teva plataforma, subscrits.
S’ha vist com molta gent se subscriu uns dies a les plataformes per veure una sèrie, i després es lleva per passar a una altra. Però la sèrie diària és una forma de fer que almenys es quedin aquella temporada que s’emet.
Si passam a parlar de la seva relació amb Menorca… com la definiria? Com acaba sent jurat del L Premi Born de Teatre?
Per una banda, jo tenc una relació gairebé familiar amb Menorca, perquè tenc uns amics que són pràcticament família, i fa molts anys que venc. I d’altra banda, fa molt de temps que som seguidora del Premi Born de Teatre, en tots els aspectes, com a espectadora, com a persona que li interessa la cultura i el teatre… és un guardó amb molt de prestigi, sobretot dins el nostre sector.
I com acab sent-ne jurat? Doncs un dia vaig anar a veure l’entrega del premi, i també vaig assistir a diferents activitats que s’organitzaren entorn del Premi. En aquests actes em vaig trobar a en Berto Coll, membre de l’entitat organitzadora, el Cercle Artístic, i em va demanar si m’interessaria ser-ne jurat. Ell ja em coneixia, sabia quina era la meva carrera professional. Per això mateix, li vaig demanar si estava segur que el meu perfil encaixava. I em contestà que sí, que no només fan falta perfils acadèmics, sinó també de professionals del sector. Però bé, aquesta conversa es quedà aquí.
Després vingué la pandèmia i ho oblidarem una mica. Fins que el 2024, la presidenta de l’entitat en aquell moment, Lina Pons, em va demanar si estaria interessada a ser jurat, o en, almenys, impartir la xerrada que es fa el dia abans. Clar, el 2024 va ser un any ple de projectes per mi, entre Regreso a Las Sabinas, i Sueños de Libertad, que es gravaren una seguida de l’altra, no disposava del temps necessari per dedicar-hi. Tanmateix, sí que vaig acceptar fer la xerrada en el marc del Premi. Així va ser com vaig fer la conferència Teatre i sèries: història d’una parella estable.
Enguany, ja amb en Pere Bagur com a president, se’m va tornar a demanar si volia formar part del jurat, i aquesta vegada vaig poder acceptar. Per fi, fent-ho realitat. Va ser un honor per a mi. És una experiència increïble, i he tingut el plaer de compartir-la amb els altres membres del jurat, en Pep Cerdà i en Ricard Gázquez, amb els quals, la veritat, he après molt, parlant, valorant… fent una mica d’anàlisi. Ens hem complementat molt bé amb els diferents punts de vista.
Estic molt agraïda a en Berto Coll, na Lina Pons i en Pere Bagur, per haver pogut viure el Premi Born de Teatre des d’aquesta perspectiva. Per haver-me regalat aquesta experiència.
