Davant el portal del edifici on visc a Palma s’alça un magnífic lledoner (celtis australis) de fulles caduques dentelades. Diuen que és un arbre que suporta molt millor que el plàtan (platanus orientalis) la contaminació imperant a les ciutats.
A Mallorca el lledoner és present a totes les possessions perquè la seva ombra és inestimable sobretot els dies de calor estiuenca. El seu tronc llis i de color gris es compara a la vegada amb la pota d’un elefant i es considera el testimoni silenciós de la vida d’èpoques passades. Pot viure fins als 600 anys! A una possessió de la Serra de Tramuntana anomenada “Sa Campaneta”, en vaig veure un de catalogat que comptava 400 anys, una autèntica meravella. Els seus fruits dolços, madurs a la tardor, eren un temps unes llepolies ben preuades, i bones substitutes dels caramels d’avui. Els lledons són rics en vitamina C, potassi i ferro. La fusta d’aquest arbre, dura i a la vegada mal·leable era utilitzada a fora vila, per a la confecció de gaiatos i forques d’aquelles que s’usaven antany per ventar el blat, entre altres estris, quan encara no existia la mecanització. També de l’arrel i l’escorça se n’extreia una tintura groga.
A França, més precisament a la regió del Llenguadoc i a la Provença és principalment l’arbre de les places dels pobles. Molts d’autors mencionen el lledoner a les poesies i relats com ara André Gide, Alphonse Daudet o Frederic Mistral qui en les seves “Proses de l’Almanach provençal”, conta la llegenda del bon rei René que havia dut a la seva regió d’Aix una vaca destinada a fer cria. Va confiar-la a un pastor per a què en tingués molta cura amenaçant-lo de penjar al gran lledoner que presidia la plaça del palau, a qui vingués a anunciar-li la mort d’aquell estimat animal. Aquest pastor li dedicà tantes atencions que poc temps després la vaca morí d’una indigestió. Ai las! No trobaven ningú que gosés presentar-se davant del rei per comunicar-li la trista notícia. Només després d’oferir una gran quantitat de doblers aparegué un voluntari tot i saber que el penjarien a aquell lledoner. Ara bé, mentre feia camí, aquell veí voluntari no deixà de reflexionar.
En arribà davant del rei que li demanà notícies de la seva vaca li contestà:
–Majestat, la seva vaca ja no beu!
– Ah! La meva vaca ja no beu? Va dir sorprès el rei.
– No, Majestat, i a més , ja no menja!
– Com? Ja no menja? Demanà el rei de cada vegada més perplex.
– No, Majestat, ja no menja i a més ja no va del cos!
– Idò si la meva vaca no beu, ni menja ni va del cos és que és morta?
– Sí Majestat així és! Però no som jo que ho he dit! Per tant no és a mi que penjaran”.
El rei va quedar admirat de l’astúcia d’aquest home i el va perdonar. Al lledoner de la plaça del palau no s’hi va veure cap penjat.
El lledoner, és un arbre utilitzat des del Neolític, venerat per molts de pobles com els celtes i els romans. Al Llenguadoc i a la Provença en trobam sovint a prop de capelles romàniques, als jardins dels presbiteris així com a prop dels punts de relleu ubicats al llarg dels camins que duen a Santiago de Compostela.
Un arbre amb molta Història, certament ben interessant.
