L’Exhortació Apostòlica “Dilexi te” “T’he estimat” (Ap 3,9) sobre l’amor envers els pobres va ser signada pel Papa Lleó el 4 d’octubre de 2025, i publicada el 9 d’octubre, i recull un projecte heretat del Papa Francesc. El títol evoca la veu de Crist que es dirigeix a la comunitat cristiana i convida a redescobrir el vincle inseparable entre la fe i la proximitat amb els pobres.
El Papa Lleó comenta: “Havent rebut com a herència aquest projecte, m’alegra fer-me’l meu —afegint-hi algunes reflexions— i proposar-lo a l’inici del meu pontificat, compartint el desig del meu estimat predecessor que tots els cristians puguin percebre la forta connexió que existeix entre l’amor de Crist i la seva crida a acostar-nos als pobres”. I remarca: “Estic convençut que l’opció preferencial pels pobres genera una renovació extraordinària tant a l’Església com a la societat, quan som capaços d’alliberar-nos de l’autoreferencialitat i aconseguim escoltar el seu crit” (DT 7). I adverteix que aquesta “preferència” no indica mai un exclusivisme ni una discriminació envers altres grups, que en Déu serien impossibles, i demana a l’Església una opció ferma i radical a favor dels més febles (DT 16).
“Dilexi te” subratlla que «no estem en l’horitzó de la beneficència, sinó de la Revelació» (DT 5). En aquesta línia, el document presenta «nombroses pàgines de l’Antic Testament en què Déu és presentat com a amic i alliberador dels pobres… “El cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres” (DT 17).
El Sant Pare remarca igualment que «el cristià no pot considerar els pobres només com un problema social: aquests són una “qüestió familiar”. Són “dels nostres”. La nostra relació amb ells no es pot reduir a una activitat o a una oficina de l’Església (DT 104).
“Dilexi te” ens explica que “els més pobres no són mers objectes de compassió, sinó mestres de l’Evangeli. No es tracta de “portar-los a Déu”, sinó de trobar-lo entre ells» (DT 79). “Si és veritat que els pobres són sostinguts per aquells que tenen mitjans econòmics, també es pot afirmar amb certesa el contrari” (DT 109).
El primer capítol (Algunes paraules indispensables) s’atura en el sentit cristià de l’atenció als pobres, recordant que no és un acte de filantropia, sinó una expressió essencial de la fe. Convida a reconèixer les diverses formes de pobresa -material, moral i espiritual- que interpel·len la consciència cristiana.
El segon capítol (Déu opta pels pobres) explica l’opció preferencial de Déu pels pobres com una expressió de la seva misericòrdia. Presenta Crist com a model de proximitat i servei, i recorda que l’amor al proïsme és inseparable de l’amor a Déu.
El tercer capítol (Una Església per als pobres) repassa la història de l’Església en el servei als necessitats. Mostra una continuïtat de caritat i entrega que ha sostingut la vida cristiana al llarg dels segles
El quart capítol (Una història que continua) analitza la projecció social d’aquest compromís, destacant la Doctrina Social de l’Església i l’impuls del Concili Vaticà II. Denuncia les estructures que generen desigualtat i proposa valorar l’experiència i saviesa dels pobres com un do per a tota la comunitat eclesial.
El cinquè capítol (Un desafiament permanent) conclou amb una crida a la conversió personal i comunitària. Recorda que la cura dels pobres és una tasca permanent i quotidiana, i que els gestos concrets d’ajuda i proximitat -per petits que siguin- són expressió viva de l’Evangeli en el món actual.
El Papa denuncia sense embuts la creixent desigualtat al món contemporani. Critica les “certes elits de rics” que viuen en una “bombolla” de luxe, indiferents al patiment de la gent comuna, així com la “frivolitat” dels que intenten relativitzar la gravetat de les dades de pobresa o que atribueixen la misèria a l’”autoelecció” dels afectats.
L’exhortació recorda que no n’hi ha prou de donar el que sobra; la caritat exigeix un compromís que modifiqui els estils de vida.
