Aquesta setmana, una novel·la negra. Tanmateix, us aconsell que esborreu del vostre cap qualsevol estereotip que tingueu sobre el gènere. Error de càlcul, de Dora Muñoz capgira del tot les convencions habituals, ens ofereix un enfocament absolutament trencador, gosa sortir-se’n, i amb èxit, del camí fressat. És obvi, llavors, que he de ser molt curós en no desvelar-vos la trama més del compte.
Tanmateix, us he de fer cinc cèntims de l’argument, però no aniré ni un mil·límetre més enllà del que se’ns aporta a la contracoberta del llibre.
Una dona gran s’adona que s’ha equivocat fent el càlcul dels anys que li queden de vida i els estalvis de què disposa. Sense resignar-se a viure de la caritat en una residència, o al carrer, elabora un pla que li permetrà viure sense gaires maldecaps el temps que li resta.
“Però el cas és que jo ja no puc pagar lloguer, ni poc ni molt, que em vaig errar de comptes perquè he viscut més que no havia pensat.”
Arribats a aquest punt, el primer que us vull comentar és que en aquesta novel·la, l’autora utilitza un llenguatge depurat, sense cap mena d’excés, directe i clar. Això, combinat amb l’ús de la primera persona, té com a resultat un relat tan engrescador com incisiu i, sobretot, proper.
Per altra part, i això és un element força nou en la trajectòria literària de Dora Muñoz, tota la narració està impregnada d’una mena d’alè ocurrent, entre irònic i sarcàstic, que ressalta, i això no és en absolut contradictori, les situacions dramàtiques en què es mou la protagonista. Val a dir que, tot i el plantejament innovador, a Error de càlcul s’hi manté un dels trets característics de la novel·la negra: la crítica social. Així observem com xacres ben actuals -explotació laboral, gentrificació, edatisme, exclusió social dels més vulnerables, aporofòbia, massificació turística… – hi són ben presents.
Si més no, res del que fins ara us he explicat seria possible si no fos pel magnífic retrat que se’ns fa de la protagonista. Millor dit, de com es retrata ella mateixa amb les seves pròpies paraules. Un personatge inoblidable. Amb una història personal de superació, una llengua esmolada, idees clares, sentit de l’humor, afany de justícia i determinació fèrria, és veritablement d’antologia. Totes i cadascuna de les seves reflexions, decisions i fets, són memorables. Només per conèixer-la ja valdria la pena llegir la novel·la.
Però n’hi ha més, molt més. Com us insinuava al principi de la ressenya, la trama és tan insòlita com enlluernadora, tan agosarada com ben resolta. Perquè amb una fluïdesa sorprenent els records del passat esdevenen una mena de bastida que explica el present. De fet, constantment avancem i retrocedim en el temps. I us puc assegurar que la serena i alhora càustica lucidesa que la protagonista enarbora en la vellesa té les arrels en les misèries, mancances i pèrdues de la joventut. També, esclar, en l’alliberament de les cotilles imposades. Tanmateix, però, hi ha ferides que no caduquen.
“A poc a poc em vaig anar desprenent dels sentiments negatius (…) Sols vaig deixar el de venjança, ben estotjat entre el cervell i la panxa, per si algun dia pogués recuperar-lo…”
Del desenllaç, evidentment, no us en diré res. Només us puc avançar que a una novel·la tan brillant li cal un final congruent. Ho és, i a més deliciosament satisfactori.
En definitiva, no us priveu de llegir Error de càlcul. Gaudireu.
