Els menorquins tenim un temperament marítim. En què consisteix aquesta part de la personalitat l’origen de la qual es basa en l’herència genètica? En el canvi. En la convivència eterna amb el canvi o, per ser més precisos, amb l’assimilació natural del canvi transmès de generació en generació des que l’illa de Menorca va ser habitada per primera vegada fa uns quatre mil anys; depèn del càlcul dels diferents arqueòlegs que l’han estudiat. El temperament marítim no és millor ni pitjor que el temperament continental de les persones que viuen enfora de la costa. Ho he dit. Ni millor ni pitjor. El problema ha sorgit quan els habitants de les regions on no existeix l’oratge de la mar han volgut imposar una visió predominant damunt els habitants de les illes i de les zones costaneres. És el que passa a Espanya on la capital de l’estat i, per tant, el nucli de govern i de gestió es troba en una ciutat allunyada en més de tres-cents quilòmetres de la mar. Governants sense temperament marítim imposen la visió terrenal i continental a ciutadans amb temperament marítim. Traduït a l’acció quotidiana el resultat és un rebuig al canvi o un resistència al canvi major que els ciutadans que viuen a la vora de la mar. El símbol d’aquesta situació absurda és que el Ministeri de Marina, en tost de tenir la seu a una ciutat marítima com ara Barcelona, València o Cadis, va estar sempre situat en una vila allunyada de la mar fins que va ser substituït per l’Armada-Ministeri de Defensa que va canviar el nom però no la seu que ha continuat a l’antiga o polsegosa Castella: és com si Suïssa, sense sortida a la mar, tingués un Ministeri de Marina. Aquesta anècdota surrealista té una implicació política pràctica: desacostumats al canvi són de naturalesa conservadora com s’ha pogut comprovar en l’actualitat i al llarg de la història. En canvi, al meu parer, el temperament marítim s’adequa més a la vida a la natura. La mar mai no és igual. La mar viu a expenses del vent que l’esculpeix en cada moment i canvia la seva superfície: ara calmada, ara amb corrents cap a l’horitzó, ara fet una fúria i copejant les roques com si hagués embogit; i tot en períodes curts difícils de preveure fins i tot per als més experts navegants, meteoròlegs o pescadors. La mar -m’agraden molt les estrofes d’Alfonsina y el mar que diuen: “Por la blanca arena que lame el mar / su pequeña huella no vuelve más”- transforma el paisatge terrenal; se’n diu erosió. Erosiona la costa amb la seva llepada, crea coves subterrànies, provoca esllavissades. La mar, amb l’ajuda del seu aliat el vent, transporta la sal a les plantes i sempre té incidència a la terra i en les persones que l’habiten. No és així, la vida? Canvi. Sempre canvi. Naixem i morim. Ens emmalaltim i sanam. Dormim i ens mantenim desperts. Ens desplaçam com els ocells migradors o restam aturats o amb una sensació falsa d’immobilitat absoluta perquè aquesta no existeix: les cèl·lules es mouen, la sang circula, la nostra pell envelleix, els nostres fluïts són expel·lits i absorbits. I tota aquesta saviesa estalonada per la ciència ens la demostra cada dia un element natural com és la mar! No és fantàstic? No és genial? A vegades em diuen com puc viure a la gran ciutat. La pregunta pertinent no és aquesta. Podria viure enfora de l’aigua, enfora de la mar? O millor encara, podria prescindir del meu temperament marítim? Mai!
MARÍTIM. Que té relació amb la mar. Del llatí.
