Ferran Ruiz Tarragó, ex president del Consell Escolar de Catalunya, oferirà aquest 7 de novembre al Cercle Artístic de Ciutadella la conferència “El nus gordià de l’educació actual”. Llicenciat en Física, la seva trajectòria docent el va portar a ser catedràtic de l’Institut de Matemàtiques, on va exercir durant molts anys. Amb l’aparició de la informàtica en l’àmbit educatiu, s’hi va endinsar fins a impulsar el Programa d’Informàtica Educativa (PIE) del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (1994-2001). Posteriorment, va dedicar-se a la recerca educativa al Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya, abans d’assumir la presidència del Consell Escolar de Catalunya. Parlam amb ell sobre la situació actual de l’educació, el paper dels docents i els reptes que planteja la tecnologia.
Assegura que falta sentir més la veu dels ensenyants. Per què?
Tenim un dèficit molt gran de sentir la veu dels propis ensenyants, que tampoc acaben de formar les seves pròpies opinions, o que l’alcin d’una manera prou entenedora. El discurs està més protagonitzat pels agents que parlen de l’informe PISA, de les competències bàsiques o de les lleis i decrets d’educació, que pels propis ensenyants, que són els que viuen la situació real de l’educació i són els que podrien aportar un discurs.
La tecnologia ha transformat radicalment l’educació. Com valora aquest canvi?
Han passat coses tremendes en els darrers 60 anys. Pensem que va ser a finals dels anys 80 del segle passat quan van aparèixer els primers ordinadors personals a les cases, que va ser quan es va començar a accelerar tot. Especialment, amb l’arribada d’internet cap a l’any 1995. No existia el telèfon mòbil com el coneixem ara, els smartphones que tenim ara no tenen ni 20 anys. Aquesta connexió ens plantejava un món molt idealista en el qual prima l’expressió personal, de capacitat d’investigació, d’exploració i recerca, d’estar en contacte els uns amb els altres, de construir alguna cosa millor. Aquest era el discurs dels anys 90. Però hem vist com, en realitat, internet ha passat a ser una eina depredadora que es basa en la informació que es captura de la gent per convertir-la en productes que es venen als empleadors.
Ha plogut molt en aquests anys. Hem passat de la idea naïf d’internet a extrems com el suport a revoltes civils, com la primavera àrab, quan el que tenim és un instrument d’explotació de dades. Estem descol·locats per la rapidesa amb la qual han ocorregut aquests canvis, però és el que tenim ara.
Quins eixos tractarà a la seva conferència “El nus gordià de l’educació actual”?
Aniré una mica enrere: el que vull fer a la conferència és revisar el nostre passat, que és més important del que creiem, perquè configura la nostra manera de fer i ser, i condiciona el present i el futur.
La segona cosa és que m’agradaria posar l’èmfasi en que l’educació és un àmbit on es guanya la vida molta gent: en el nivell educatiu de fer classes, estant a les aules; estant en els governs i decidint el que han de fer els primers; i estant al nivell universitari, aportant els coneixements teòrics, la recerca i tot allò que pot il·luminar el camí de l’educació. Són tres tipus de responsabilitats molt diferents, i són àmbits molt desconjuntats.
Els ordinadors a les aules han estat un debat constant. Quina és la seva opinió?
El que trobo poc raonable és que siguin els governs els que hagin de decidir aquestes coses. A banda de fer una nova llei educativa cada set anys, ha de decidir com són les patologies, ha de donar els exemples, ha de fer les guies, etc. Els governs tenen un intervencionisme educatiu desaforat que no es dona en altres àmbits públics, com el sanitari. En general, es fan coses i es prenen decisions que no estan demostrades, sinó que creuen que seran útils. I que no és possible demostrar perquè no hi ha R+D (investigació i desenvolupament). No hi ha construcció pausada i a llarg termini de solucions per a problemes concrets.
Ha mencionat la manca de R+D en educació. A què es refereix exactament?
Tenim recerca en educació, però ens manca la part de desenvolupament, la conjunció de la R+D, que és el que en el món extern serveix per construir nous productes, nous serveis, noves maneres d’avançar.
Sovint es parla de les hores de pantalla a les aules. Quin és el seu punt de vista?
El concepte d’hores de pantalles a les aules és equívoc. Una cosa és emprar les pantalles com a element de distorsió, i l’altra és fer servir ordinadors com a eines d’aprenentatge. El que lamento és que no siguin els centres, els docents, els que prenguin la decisió sobre com han d’emprar aquestes tecnologies, sobre el que fan en general. El “ordeno y mando” d’institucions superiors no ha funcionat mai, i la història n’és plena d’exemples.
Per què creu que aquesta situació d’intervencionisme s’ha normalitzat?
Hem arribat a una mentalitat on l’intervencionisme és allò normal, en un àmbit en el qual els professionals tenen molt a dir precisament perquè són professionals de l’ensenyament. En l’àmbit sanitari, el govern els crea un marc de treball, però no els hi diu què han de fer. Se suposa que han de saber-ho i han d’aplicar el seu criteri professional per actuar de manera correcta i actuar en benefici de la persona, que en aquest cas és el malalt. En l’àmbit educatiu, no passa igual.
I com es podria revertir aquesta dinàmica?
Deixar estar aquest intervencionisme en l’àmbit de l’educació. Deixar al professorat decidir com han de fer la seva feina, que per açò en són els professionals. Els governs, el que han de fer, és marcar a on es vol arribar i posar els mitjans perquè sigui possible. Hi ha altres punts amb els quals es podria millorar, que tractaré amb pinzellades a la conferència. Entre altres, ens manca un gran projecte d’investigació sobre l’educació; existeix la investigació fragmentària, però crec que falta aquesta visió àmplia i feta de manera conjunta, que ajudaria a posar una guia de com podríem realment millorar l’educació.
