A Menorca, la salut mental continua sent un camp ple d’ombres. Malgrat els avenços socials i mèdics, les paraules de Lina Salord Ripoll, presidenta d’AFASMe, ens recorden que l’estigma encara pesa com una llosa sobre les persones amb trastorns mentals i les seves famílies. “Les famílies sempre quedam en segon terme”, lamenta. I és que, darrere cada diagnòstic, hi ha mares, pares, germanes o filles que sostenen, en silenci, el pes de la cura i la incomprensió.
El retrat que dibuixa Salord és tan proper com colpidor: manca de professionals, llistes d’espera interminables, recursos inexistents per a la mitjana estada o per a la patologia dual. A Menorca, diu, la doble insularitat no és només geogràfica: també és emocional. Moltes famílies afronten la malaltia sense suport institucional i amb un desgast econòmic i psicològic que les aïlla encara més. “Quan tens una descompensació mental no pots esperar dos mesos per ser atès”, denuncia.
Però, malgrat la cruesa, hi ha esperança en la veu de Salord. El seu lideratge —fermat, empàtic i marcat per l’experiència pròpia— reivindica una nova mirada: cuidar també els qui cuiden, reconèixer el patiment silenciat dels homes i mirar de cara el dolor dels joves, sovint atrapats entre pantalles i solitud. La seva lluita, compartida amb altres dones, és la d’una generació que no es resigna.
Menorca necessita més psiquiatres, més recursos, però sobretot més consciència. Trencar l’estigma és una responsabilitat col·lectiva: de les institucions, dels professionals i de tots nosaltres. Perquè només quan la salut mental deixi de ser tabú, podrem parlar de veritable benestar social.
