Deia Leonard Cohen que a vegades un sap en quin cantó romandre, simplement observant qui hi ha a l’altra banda. No m’agrada gaire la música de la cantant catalana nascuda a Sant Esteve de Sesrovires, amb el nom sencer de Rosalia Vila i Tobella, el 25 de setembre de 1992. He de reconèixer en aquest sentit que som esclau de la música dels anys setanta i vuitanta que va donar noms com ara Eagles, Pink Floyd, Led Zeppelin, David Bowie, Eric Clapton, Carole King, Patti Smith o el mateix Leonard Cohen; en aquest grup i al mateix nivell hi posaria grups espanyols com ara Triana o cantautors com Lluís Llach. Competir contra aquests gegants -la música popular clàssica del rock and roll, del rock simfònic andalús i dels llegendaris cantautors compromesos que van lluitar amb l’única arma de la seva música contra el franquisme- és impossible i, per tant, és un argument que s’ha de descartar. Hi ha d’altres elements que també es barallen contra aquest prejudici musical: el nom. En aquest sentit és un sentiment dual: és el nom familiar de la banda materna. La meva mare era, per tradició onomàstica, Rosalia encara que, quan es va fer el document d’identitat espanyol, el funcionari franquista ho va baratar i ho va convertir en Rosario; tenc una còpia del document -fe de naixement, en deien llavors- del Registre Civil de Ferreries depenent del Ministeri de Justícia de l’època que confirma el relat. He mentit. No posa Rosalia. Posa Rosalía. En castellà. Amb accent. La meva mare va néixer a Ferreries l’any 1939, tot just acabada la guerra, a l’inici d’una de les dictadures més cruels, repressives i mortals que mai ha conegut la humanitat. I aquesta impertinència és el tret que m’incomoda de la cantant. Per què s’ha canviat el nom? Per què l’ha traduït al castellà? No s’adona que és el mateix que volien els franquistes, que fa al joc a una dictadura que la majoria de la gent volem oblidar? I cantar en castellà sent catalana i de llengua materna catalana? Us imaginau els grups i artistes esmentats cantant en castellà en tost de fer-ho en anglès? O Triana cantant en anglès en tost de cantar en castellà? O Lluís Llach cantant en castellà en tost de fer-ho en català? Haurien triomfant igualment però haurien deixat de ser artistes. L’art precisa de coherència. En canvi, triomfar a nivell comercial, no. I ja ha estat dit, jo vull ser milionària. I el tercer escaló que et du a l’estrellat. Rosalía, a més d’imitar l’accent andalús, ha adoptat estils musicals d’una cultura que li és aliena, pròpia d’altres continents. L’autenticitat desapareix d’aquesta manera igual que les raneres d’un torero nipó o d’una balladora flamenca japonesa. I tot i així, com que em prenc molt seriosament aquests modestos escrits, he escoltat cinc vegades el seu darrer treball. Lux. Hi ha talent, hi ha tècnica, hi ha ànima, hi ha llum però només som capaç de veure-hi el cinquanta per cent del potencial de la cantant. I la frase de Leonard Cohen. Qui s’ha felicitat de l’aparició del nou àlbum? Alejandro Fernández, president del PP Catalunya; Víctor Amela, periodista i furibund espanyolista; Pedro Sánchez, president del govern socialista i signant del lesiu 155; nacionalistes espanyols tots. Tenc esperança no obstant açò. Si un dia na Rosalia pot connectar amb la seva essència com van fer els gegants de la música esmentats podrà convertir-se en una estrella que, a més de fer-se milionària, perdurarà en el temps. ROSALIA. Nom propi de dona. Del llatí eclesiàstic. Nom d’una santa siciliana del segle XII.
