He llegit un bon grapat de llibres sobre història de Menorca, alguns centrats en la II República, la guerra dels tres anys i la posterior dictadura franquista. I si bé és cert que aquestes lectures m’han aportat molt coneixement, ha estat un recull novel·lat de relats, aparentment senzill, el que m’ha fet viure les vivències més corprenedores d’aquell període històric. Us estic parlant de Solatges, de Conxa Pons.
N’havia sentit a parlar, però no va ser fins que el vaig rebre de mans de l’autora que no m’hi vaig immergir. Us he de confessar que la meva sorpresa va ser majúscula. Conxa Pons ens parla de costums, de famílies, de misèria, de baralles, de la prepotència dels ben situats, de la submissió forçada de les dones, de repressió política… Però també de moments inoblidables, de senzilles alegries de la vida quotidiana. I ho fa parlant-nos del poble de Ferreries.
Parafrasejant i capgirant un famós eslògan reivindicatiu, podria dir que ens explica allò que és local per fer-nos sentir quelcom global.
Escrita amb un llenguatge planer, però no exempt d’un clar to poètic i d’acurades descripcions, no tan sols ens porta el record de personatges, situacions i episodis, sinó que sobretot ens fa sentir la flaire d’uns anys grisos i durs. Jutgeu voltros mateixos:
“Quan arribava l’hivern tot empitjorava: capvespres que no acabaven mai, un fred que a més de congelar les mans congelava l’ànima, falta de roba d’abric i de guants i camisetes, i calcetins banyats (…) I apareixien les famoses sedes.”
Tanmateix, no us penseu que Solatges és simplement un exercici de nostàlgia. Tot i que és evident la lloable intenció de servar el record, la veritat és que llevat d’alguns moments joiosos els temps evocats són més aviat de plom. Així mateix, l’autora no defuig la indignació davant la injustícia. Més o menys explícitament, denuncia les xacres d’una societat sotmesa a l’omnímoda autoritat política i eclesiàstica.
“El poder del mascle damunt la dona, la criada, l’esposa, era evident. Amb el consentiment d’una societat adormida sotmesa al domini dels senyors. Ara l’agressor tenia un altre perfil, però les víctimes eren les mateixes: les dones.”
I no he escollit aquesta cita debades, les dones són les protagonistes i el fil conductor de la novel·la.
Per altra part, tampoc se n’està de retratar les més doloroses circumstàncies quotidianes: fam, malaltia, càstig, prostitució, venjança, abusos, explotació, mort…
No som nat a Ferreries i per tan només he sabut identificar a uns pocs dels personatges, ben reals, que habiten els relats. Si més no, he captat l’autenticitat del que se’ns narra. Situacions semblants les vaig viure, o sentir contar, al meu poble. Podria parlar-vos de versemblança, però potser és més encertat qualificar-ho de realisme. La realitat, tamisada pel pas de dècades, però igual de punyent.
Podria continuar comentant-vos altres aspectes de Solatges, però com m’he adonat que a tall de presentació hi podem trobar un gran article de l’escriptor, també ferrerienc, Joan Pons, crec que és molt millor passar la paraula al mestre:
“L’essencial eren les històries que es contaven al voltant del foc i que estructuraven i feien comunitat; i també humanitat. Solatges és el plaer del relat. De contar pel simple fet de contar, i de contar pel simple fet també que no hem estat contats (…) Na Conxa Pons ha escrit una meravella, una petita obra mestra. I ho ha fet perquè ha sabut escoltar i recollir en el recipient de les paraules la riquesa oral rebuda.”
