M’agrada la prosa del mestre de les lletres catalanes Josep Pla (1897-1981) perquè em sembla ajustada a la realitat concreta, sense fioritures per tant entenedora. Aquest escriptor tenia una gran habilitat per retratar el paisatge així com la gent.
Al seu llibre “Les illes” (primera edició març 1970) descriu el paisatge de Menorca on viatjà més d’una vegada i a una de les seves descripcions diu així:
“Des de Maó, vaig divagar una mica per l’illa. Les petites distàncies em semblaren enraonades i agradables. L’illa és petita. Vaig passar per alguns pobles: pobles nets, netíssims i blanquíssims. Vaig anar a Ferreries. Si aquest poble no és el més blanc del món, poc se n’hi deu faltar. La blancor és tan furiosa, que arriba a impressionar. La ciutadania té l’obsessió de la calç més blanca que és possible imaginar. Amb les llums de la primavera i els colors del paisatge, potser la blancor no resulta tan agra: a l’estiu fa gairebé mal a la vista; els ulls queden encegats de l’explosió de la calç. Quan jo dic als menorquins que de vegades en fan massa, em responen que el blanc fa net i que la netedat és important. És, en efecte, una virtut de la més alta importància, però de vegades la blancor massa blanca és una mica glaçada. Aquell petit vi del nord de França que en diuen el blanc de blanc i que és d’un blanc lleugeríssimament daurat, és el meu blanc”.
Aquest paràgraf m’ha fet recordar la primera vegada que vaig anar a Ferreries i la impressió que em va causar la blancor intensa i encegadora de l’església de Sant Bartomeu, un edifici religiós senzill com a mi m’agrada. Era un dia del mes de juliol. M’encanta aquesta blancor lluminosa talment la dels llençols de cotó que ma mare estenia a l’estiu damunt l’herba verda que exhalava clorofil·la i que deien accentuava la blancor de la roba.
També m’agraden els pensaments del Sr. Pla en davallar del vaixell que l’havia dut des de Barcelona fins a Maó i que, caminant pel carrer amb una persona amb la que havia compartit una travessia molt llarga, va fer-la partícip dels seus sentiments sobre la gran quantitat de menorquins magres i àgils que havien anat trobant.
-“Sí senyor -em digué amb la meravellosa fonètica del país-, aquesta illa de Menorca conté moltes persones primes i ossades. No li’n sabria pas dir la causa. L’alimentació? El clima? El motlle físic? La barreja de tipus? Es que a vostè no li agraden aquestes classes de persones?
– Al contrari, m’agraden moltíssim… Crec que aquesta població, almenys, en el sentit físic és excel·lent (…)”.
De tan en tan és molt enriquidor rellegir llibres de bona literatura que ens han agradat i que ens permeten, com és el meu cas, recordar impressions i sentiments experimentats en desembarcar per primera vegada a un nou país, en el meu cas Mallorca on vaig trobar una gent amable i acollidora, no imaginava que més tard aquesta illa esdevindria la meva nova pàtria.
