EL IRIS/C.M. – Divorciada i mare d’una filla amb un trastorn de salut mental, Lina Salord Ripoll (Ciutadella, 1961) presideix des de fa set anys l’Associació de Familiars de Malalts Mentals de Menorca (AFASMe), una entitat que agrupa més de vuitanta famílies de l’illa i que treballa per donar suport, visibilitat i veu a aquells que conviuen cada dia amb la malaltia mental d’un ésser estimat. AFASMe serà present a la II Jornada de Bones Pràctiques en Salut Mental que es celebra el proper 21 de novembre al Museu de Menorca. En aquest marc, Salord serà l’encarregada de dictar una de les ponències, que porta per títol “Respirant enmig de la cura: un espai per tu”, que insisteix a fer visible el paper dels familiars de les persones amb trastorns mentals i de cuidar també els qui cuiden. Amb una veu ferma i propera, Salord reivindica el paper sovint invisible dels familiars: “Les famílies sempre quedam en segon terme, també pel que fa a les consultes mèdiques. Si el familiar no et dona el seu consentiment, nosaltres no hi podem entrar ni podem fer res”. Salord lidera una junta formada per deu dones. No és una casualitat: són les dones, al cap i a la fi, qui sostenen, qui aguanten, qui fan de mur, en la majoria dels casos, dins les famílies quan tot s’esfondra. Salord coneix bé aquest pes i el viu sense dramatismes, amb la fermesa de qui ha après a dialogar amb dolors profunds. La seva veu no neix de la teoria, sinó de la vida mateixa, d’una experiència marcada també per la violència de gènere, que ha sabut transformar en coratge i compromís col·lectiu. Una sensibilitat que arrela en dècades dedicades a l’educació infantil, al costat dels infants de 0 a 3 anys, on la paciència i l’atenció són també formes de resistència.
Com descriuríeu la situació actual de les famílies que tenen al seu càrrec una persona amb trastorn mental a Menorca? Quin és el pes emocional, social i econòmic per a aquestes famílies?
Estic divorciada per maltractaments. Per tant, he viscut molt de prop la violència que pateixen els infants i les seqüeles que arrosseguen en l’edat juvenil i adulta. Vaig entrar dins l’associació quan la meva filla va ser diagnosticada amb un trastorn de salut mental. De sempre, qui ens carregam la cura de les persones malaltes som les dones: les mares, les filles, les germanes, fins i tot les nores. És ver que darrerament hem notat que als tallers hi comença a haver presència masculina. És superimportant que els pares o els germans vulguin participar d’aquesta cura. Socialment, crec que la dona és més coratjosa. Per altra banda, a nivell econòmic és un trasbals. Hi ha moltes persones amb trastorns de salut mental que viuen soles i que tenen dificultats per poder portar una vida normal. Les ajudes socials no permeten avui tenir una vida independent si no tens una feina estable. Aquí és on la família, si vol acompanyar el malalt, s’enfronta a una càrrega important.
Quines són, segons la vostra experiència amb AFASMe, les principals barreres que les famílies troben per accedir a l’atenció de salut mental a Menorca (tant per al pacient com per al familiar)? Per exemple, llargues llistes d’espera, mancança de professionals, etc.
A Menorca tenim tots els problemes. Sempre dic que no hi ha hagut mai cap polític que pugués preveure que aquesta seria, el dia de demà, una necessitat a l’illa. El problema, a Menorca, és que no hi ha professionals. Diuen que no volen venir a viure a l’illa. Ara, l’Ib-Salut ha dotat Menorca amb tres psicòlegs més, però de psiquiatres n’hi ha poquíssims.
“Conec a molts al·lots joves amb trastorns mentals, i tots han perdut les seves amistats. El grup d’amics desapareix. La família, en molts de casos, falla, i no per maldat, sinó per no saber com actuar”
Les llistes d’espera per a les persones amb trastorns de salut mental, són molt llargues?
Si tens un problema de salut mental greu, com és el cas d’una descompensació, el camí més ràpid és anar a urgències. Amb tot, anar-hi també implica hores d’espera. Aquesta és, tot just, una altra de les nostres reivindicacions com associació: que quan una persona té una descompensació no pot estar a una sala d’espera amb altra gent. Quan no estàs bé i demanes hora al teu metge de capçalera perquè et derivi a una psicòlega o una psiquiatra, normalment has d’esperar uns dos mesos abans de la cita.
Les malalties mentals continuen constituïnt avui un estigma social?
Totalment. Jo que conec a molts al·lots i al·lotes joves, tots han perdut les seves amistats. Tot barata: no estan disponibles com abans, no poden sortir sempre…. El grup d’amics desapareix. La família, en molts de casos, falla, i no per maldat, sinó per no saber com actuar.
Com afecta la doble insularitat de Menorca (menys recursos, distància dels grans centres) a la qualitat i oportunitat de l’atenció per a trastorns mentals greus i als seus familiars?
Avui dia, cap adult amb un trastorn de conducta alimentària (anorèxia, bulímia…) no pot ingressar a l’Hospital Mateu Orfila. Els ingressos es fan a Palma. A Menorca hi ha una unitat de trastorn de conducta alimentària que visita els dijous as Mercadal, i si hi ha d’haver un ingrés, se’n van a Son Espases. Quan els malalts tornen, l’adequat seria fer un seguiment a un hospital de dia, però aquest recurs aquí no hi és.
“Em preocupa molt veure infants de 0 a 3 anys amb trastorns de salut mental. També infants de Primària, fins als dotze anys, amb les mateixes necessitats emocionals. Les pantalles han fet moltíssim de mal. Ha substituït el temps i l’atenció que els pares haurien de dedicar-los”
Falla, per tant, l’Administració…
Fa un temps, hi havia a Menorca una unitat per tractar el trastorn de conducta alimentària. La persona amb aquest trastorn berenava a l’hospital de dia, feia les activitats, dinava i se’n tornava a ca seva. Per tant, els familiars ja tenien dos panxons controlats. Aquesta unitat, però, va desaparèixer.
Hi ha altres tipus de trastorn que comportin un greuge considerable?
Darrerament hem vist molts diagnòstic de trastorn límit de la personalitat, que és un trastorn molt greu. El diagnòstic és molt mal de fer.
Fallen els diagnòstics, també amb altres trastorns?
Fins que no s’ha arribat a un diagnòstic cert, moltes persones han passat per altres diagnòstics, amb tot el que això significa. El trastorn límit de la personalitat es sol diagnosticar bastant, però no sempre els diagnòstics l’encerten. Has de tenir una descompensació molt grossa perquè et vegin amb la freqüència que seria desitjable; altrament, l’espera s’estira fins al mes i mig o els dos mesos. El tema dels medicaments és un altre món, perquè tenen uns efectes secundaris bestials.
“Els homes tenen més dificultat d’anar a teràpia. Se’ls ha educat a no demanar ajuda. Crec que ja és hora de trencar d’una vegada per totes amb aquesta falsa masculinitat. El dia que es destapi el patiment dels homes ens trobarem amb una altra olla a pressió”
Com es viu el paper del familiar cuidador a Menorca; què se n’espera, quines responsabilitats assumeix i quina formació o suport reben de l’associació i de l’administració?
De l’Administració, els familiars no rebem suport.
Tampoc a nivell d’ajudes?
Si el familiar viu amb tu, tens unes ajudes econòmiques estatals. També és ver que hi ha un servei d’ajuda a domicili, però aquí, a Menorca, són poques les persones que poden accedir-hi. Però si el familiar viu fora del nucli familiar, aleshores no hi ha ajudes.
Quants llits hi ha al Mateu Orfila per a l’ingrés hospitalari? I més encara: quan els malalts surten d’aquí, de quins recursos disposen?
L’estada mitjana a la unitat d’aguts de l’hospital, quan es produeix un ingrés, és de dotze dies. Després, sempre que no es tracti d’un cas extremadament greu, el malalt rep l’alta mèdica. Tanmateix, ens hem trobat sovint que aquests dotze dies no basten per estabilitzar una persona. Sempre reivindicam que hi hagi una unitat de mitjana estada. Aquesta unitat, ja l’havíem aconseguida, en principi, al Verge del Toro.
“Necessitam un espai de geriatria per a persones amb problemes de salut mental i una unitat de patologia dual que doni atenció a les persones amb trastorns mentals que pateixen, a més, l’addicció a alguna substància”
El futur centre sociosanitari donarà cabuda, finalment, a aquesta unitat?
Això és el que ens van explicar. La idea era que el malalt disposés del temps necessari -un mes o dos- per poder-se reinsertar en la seva vida. Perquè, després d’un ingrés de dotze dies, tornar a casa sovint vol dir que encara no estàs prou bé i que la medicació encara no ha fet l’efecte que caldria. I els familiars, tot això, ho vivim malament.
Hi ha un punt de tensió entre la demanda creixent de serveis de salut mental (per exemple, l’augment de les consultes externes) i la capacitat actuals dels equips a Menorca. Com impacta això en les famílies?
Des de l’associació, ens preocupa molt veure infants de 0 a 3 anys amb trastorns de salut mental i necessitats emocionals importants. També ens preocupa veure els infants de Primària, fins als dotze anys, amb les mateixes necessitats. Les pantalles han fet moltíssim de mal. Ha substituït el temps i l’atenció que els pares haurien de dedicar-los.
En l’àmbit escolar i educatiu, què s’està fent a Menorca per formar docents i professionals en salut mental, i com involucra això a les famílies?
Si fóssim capaços de detectar les situacions de malestar en els joves, potser no es cronificarien. Però per açò és necessari que els mestres i els professors tinguin un mínim de formació.
Si estigués a les vostres mans, quines decisions polítiques prendríeu per donar resposta als problemes més urgents de les persones amb trastorns mentals i de les seves famílies?
En primer lloc, necessitam un espai de geriatria per a persones amb problemes de salut mental. Hem traslladat aquesta petició al Consell, i hi ha voluntat de tirar-ho endavant. Calculam que fan falta com a mínim deu llits. El centre de salut mental de Sant Miquel, a Ciutadella, s’ha convertit en una residència per a persones amb trastorns mentals greus, però quan els interns compleixen 65 anys els fan fora. En alguns casos, la família se’n pot fer càrrec, però en d’altres no. Una altra reivindicació que tenim des de fa molt temps és la de poder comptar a Menorca amb una unitat de patologia dual, que doni atenció a les persones amb trastorns de salut mental que pateixen, a més, una addicció a alguna substància. En els últims mesos, hem rebut la resposta positiva de la consellera de Salut. Per tant, estem esperant. El que ens diuen, de moment, és que no hi ha professionals que vulguin venir a Menorca. A l’illa necessitem més professionals i més hores d’atenció per als pacients. Els equips de la unitat d’infància i joventut des Mercadal, per exemple, estan col·lapsats.
“A Menorca fan falta més professionals, psiquiatres i psicòlegs, i més hores d’atenció per als pacients. Els equips de la unitat d’infància i joventut des Mercadal, per exemple, estan col·lapsats”
L’assetjament escolar fa patir molts joves, i en alguns casos pot acabar molt malament. Quina experiència en teniu, d’aquesta realitat, des de l’associació?
Rebem trucades de mares que ens expliquen que han descobert que el seu fill o filla fa temps que té talls als braços, o casos de suïcidis adolescents que les famílies no havien vist venir. Per això és important la detecció precoç. No vull que soni conservador, però crec que hem de repensar el model de família que estem construïnt. Hi ha molts joves desprotegits.
Com afecta la salut mental als homes en una societat patriarcal que els ensenya a reprimir les emocions i a no demanar ajuda per por de semblar febles?
Els homes tenen, en general, més dificultat d’anar a teràpia. Se’ls ha educat a no demanar ajuda, a fer-se forts perquè no s’interpreti que són persones febles. Crec que ja és hora de trencar d’una vegada per totes amb aquesta falsa masculinitat. El dia que es destapi el patiment dels homes ens trobarem amb una altra olla a pressió.
