La posada en marxa de la borsa temporal de llicències turístiques ha obert, a Menorca, un dels debats més tensos dels darrers anys entre administració i ciutadania. El que havia estat, per a centenars de petits propietaris, un projecte de vida —una llicència turística obtinguda legalment, sovint concebuda com a suport per a la jubilació o com una inversió segura— ha esdevingut, de cop, un actiu qüestionat i vulnerable. Molts senten que allò que havien guanyat amb esforç i dins la legalitat els ha estat retirat sense compensació ni consideració.
El Consell insular defensa que la borsa respon a una obligació legal i que no hi ha cap afany especulatiu darrere la mesura. Però la realitat és que la percepció d’injustícia entre els afectats és profunda. Un preu fix de 2.500 euros per plaça introdueix un criteri estrictament econòmic que, a la pràctica, expulsa del sistema qui no pot o no vol assumir aquest cost. Mentre els grans operadors poden fer front a aquestes quantitats sense dificultat, els petits propietaris —aquells que no gestionen múltiples establiments ni són experts en el sector turístic— queden en clara desavantatge.
La manca de compensació per les llicències no utilitzades durant tres anys, que passen automàticament a la borsa, afegeix un sentiment d’arbitrarietat. El Consell assegura que no es perden, sinó que es “posen en circulació”. Però per a qui ha planificat el futur amb aquella llicència, la sensació és justament la contrària: una pèrdua clara d’un dret adquirit.
En un context on el debat sobre sostenibilitat, habitatge i pressió turística és més viu que mai, Menorca necessita solucions que equilibrin l’interès general amb la protecció dels ciutadans. Convertir les llicències en un mercat on només qui paga més pot accedir-hi és un camí perillós. Si volem un model turístic realment just i coherent amb els valors de l’illa, calen criteris socials i territorials, no només econòmics.
L’illa no pot permetre que el futur del turisme es decideixi únicament a cop de cartera.
