Franco (no) ha mort. Els mitjans de comunicació van dir que ho havia fet el 20 de novembre de 1975 i semblava haver-ho confirmat el certificat de defunció firmat pel doctor Vicente Pozuelo Escudero que fixà l’hora exacta a les 5’25 a la Residència de La Paz de Madrid per culpa d’una aturada cardíaca després de dies i dies d’agonia. Jo m’ho vaig creure llavors que tenia catorze anys i record que estudiava a l’institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella i que els de fora anàvem a dinar al Col·legi Verge del Toro perquè hi havia classes al capvespre, que era molt a prop de l’institut. Hi anàvem caminant, al carrer de la Pau sense nombre -açò ja m’hauria d’haver fet sospitar- fins que un dia na Diana Font va descobrir cossos estranys dins el brou –“¡Hay bichitos en la sopa!”, va exclamar amb la seva veu que prometia tot provocant un terratrèmol a la cuina i un canvi de plans: del menjador de l’escola al bar de sa Platja Gran- i després de l’àpat ens van dir que Franco havia mort i que se suspenien les classes i que ens en podíem anar a Ferreries o d’allà on fóssim tots. I així ho vam fer; segurament a dit, fent autoestop (una altra metàfora del rumb atzarós que estava agafant la nostra vida). Encara que llavors jo era una persona del tot apolítica em va fer molt content la mort de Franco perquè es van decretar trenta dies de dol i es van suspendre les classes -ho estic llegint a l’arxiu Juan March que en conserva la publicació original- fins dijous 27; o sigui, jo que no vaig ser mai bon estudiant ni per entusiasme ni per dedicació, set dies de festa tot comptant el cap de setmana: un estiu durant la primavera d’hivern! I van passar els anys, vaig abandonar l’institut perquè no tenia clar res i perdia el temps i feia perdre els doblers dels meus pares, va agafar el poder el llavors príncep Joan Carles i, segons l’historiador Nicolàs Sartorius, que ho ha declarat aquests dies esvalotats per l’efemèride quan ha estat entrevistat a diversos mitjans, “durant tres anys, fins a l’aprovació de la Constitució de 1978, va ser un rei-dictador”. Però no ens avancem i acudim de nou als arxius de la Fundació Joan March. Dijous dia 20 de novembre, dol nacional. Divendres 21 de novembre, Capella Ardent al Palau d’Orient. Dissabte, 22 de novembre, jurament del rei. Diumenge, 23 de novembre, enterrament de Franco. Dimecres, 26 de novembre, recepció oficial davant el nou governant. Franco havia mort però no havia mort del tot. És mal d’explicar a la gent que no ho va patir. Podríem començar en el llit de mort. Una mà anciana agafa una mà jove i prega, amb aquell contacte tenebrós, que el governant que no abandona la Terra conservi la unitat d’Espanya. I llavors és una mà que n’estreny una altra i repeteix el mateix prec de cap de govern a cap de govern, de rei a rei. I la situació política no ha canviat gaire des de llavors. La religió nacional continua sent la unitat d’Espanya, ja no s’afusella gent però moren quantitats d’ancians a les residències o d’altres ciutadans amb poc mitjans per culpa de pandèmies, hi continua havent cantants a la presó per les lletres de les cançons, els tribunals hereus del franquisme condemnen o absolen segons la ideologia i hi continua havent, com durant el franquisme, presidents autonòmics elegits democràticament a l’exili. La llista seria llarga i la conclusió exigua: Franco no ha mort com ens va ser dit un 20 de novembre.
