El 8 de febrer del 1939, amb la guerra gairebé perduda, l’exèrcit republicà va fer esclatar el polvorí emplaçat a l’església de Llers. En pocs segons el poble va desaparèixer del mapa. Literalment.
Aquest és el fet històric, Maria Escalas a No va quedar res ens parla de la vida i la mort de Llers.
Tanmateix, abans de continuar, crec que he de fer un aclariment: tot i que l’autora se centra en aquest esdeveniment ben real, el llibre no és una crònica històrica, sinó que, com se’ns explica a la contracoberta, una “novel·la que ens fa viatjar als dies previs i posteriors a l’explosió”. Una novel·la, per cert, amb una tensió dramàtica gairebé aclaparadora.
La raó és que Escalas aconsegueix, altre cop, fer-nos anar enrere en el temps, i no només a les acaballes de la guerra, sinó fins i tot més enllà. De fet, ens trasllada, gairebé de bon principi, al segle XVIII quan, a instàncies del rector de Llers, es decideix “construir una església que per sempre més parli de nosaltres”.
A partir d’aquí, són moltes les veus que se’ns adrecen. En primera o tercera persona, cada capítol és un fil de l’ordit perfecte que dibuixa de mica en mica la història recent del poble. Hi trobem personatges ben coneguts, fins i tot famosos, i d’altres completament ignots. Junts tracen el camí que ens portarà al moment de la destrucció, i després a la reconstrucció interessada i falsària. No debades l’estructura del llibre es basa en relats que s’alternen amb documentació de l’època i que a poc a poc s’entrellacen. Tot plegat, és d’una intensitat absolutament colpidora.
Us he de dir que és una novel·la profundament honesta. Ens explica els despropòsits que tots podem dur a terme, l’espiral de dolor que amb una lògica absurda som capaços de crear. Sense maniqueismes ni idees preconcebudes, tot explicant-nos Llers, ens fa reflexionar sobre la condició humana i el desastre de la guerra.
Per altra part, un clar alè poètic recorre l’obra i, alhora, el llenguatge està perfectament mesurat. No hi ha lloc per a la hipèrbole ni per a la metàfora endolcidora. La sobrietat fa més palesa la importància de cada paraula. Escalas aconsegueix amb brillantor l’equilibri just entre fidelitat als fets i una densa emoció.
Si més no, i potser en faig una lectura errada, No va quedar res és un veritable clam contra l’oblit. El record no és garantia absoluta d’immunitat davant de la barbàrie, però la desmemòria és segur una porta oberta a la repetició de la catàstrofe. En aquest sentit, una ferma concepció ètica de la vida i la llibertat, sense necessitat d’explicitar-la, amara la novel·la.
Tal volta no caldria ni dir-ho, però és evident que l’autora ha hagut de fer una ingent tasca d’investigació i documentació. Per això, en parer meu, és força d’agrair que no ens ofegui sota una allau de dades o un excés d’anècdotes irrellevants. Crec que haurà eixermat molt els resultats de la seva recerca fins a oferir-nos una novel•la extraordinària on res hi és sobrer.
He d’acabar ja la ressenya i ho vull fer amb una cita textual. Estic convençut que en llegir la novel·la, com esper que fareu, n’entendreu el motiu:
“Com voldria cridar i dir-vos: sigueu feliços, estimeu, gaudiu d’aquest cos que teniu, del sol a la pell, del menjar, de la música!”
