Plataforma per la Llengua a Menorca té un grup de voluntaris que treballam per viure plenament en català en el seu territori històric. En moments delicats per a la llengua pròpia, la situació es qualifica d’emergència lingüística per la davallada del català en l’ús social, es posen en marxa actuacions per revertir aquesta situació. El primer canvi hauria de ser en el seu marc legal, que hauria de recollir l’obligatorietat de conèixer-la, i el dret de fer-la servir, en el seu territori històric. Mentrestant, volem posar èmfasi en la importància de mantenir-nos en català a ca nostra i donar a entendre als que no la parlen i/o no l’entenen que conèixer la llengua pròpia és bàsic per viure i treballar a la nostra illa. Amb aquest objectiu anirem publicant entrevistes breus amb persones que viuen a Menorca i han après català, o hi estan en procés, per mostrar com l’actitud dels menorquins que estimen la llengua és clau per ajudar-los (i ajudar-nos), d’aquí el títol d’aquesta secció.
Nom, edat i lloc de procedència
Nom Doris Hois, tenc 75 anys i vaig néixer a la ciutat d’Straubing a Baviera, Alemanya. Vaig estudiar Belles Arts, Filosofia i Arqueologia i vaig exercir de professora d’Art en un institut de secundària fins a la mevajubilació. L’arqueologia de Menorca és la meva gran passió. De fet, he escrit dos llibres sobre arqueostronomia, en col·laboració amb Peter Hochsieder. El primer el 1991, titulat Les taules de Menorca. Un estudi arqueoastronòmic. El segon, Ossos i estels. Fenòmens arqueoastronòmics en la prehistòria de Menorca, acaba de sortir fa molt poc. Tots dos s’han publicat en llengua catalana.
Per què va venir a viure a Menorca?
L’any 1981 vaig venir de vacances a Menorca amb un amic, el coautor dels dels llibres esmentats. Aquest ja havia estat anteriorment a Menorca l’any 1968 i en va queda enamorat dels seus monuments prehistòrics, en especial de les taules, que va considerar autèntiques obres d’art i em va animar a acompanyar-lo en aquest segon viatge. Aquest any vam conèixer els germans Mascaró Pons, n’Ignasi i en Jaume, amb els quals vam compartir excursions i visites per l’illa. Entre ginets i peix fregit a la platja del Pilar va néixer una gran amistat que ha perdurat tota la vida. De llavors ençà, vaig tornar a Menorca en diferents ocasions fins que finalment, l’any 1991, vaig comprar una casa a Cala Blanca, on visc des que em vaig jubilar.
Quin ha estat el procés d’integració en la societat illenca?
La veritat és que m’ha resultat fàcil integrar-m’hi pel fet de comptar amb amics d’aquí. N’Ignasi Mascaró va ser el primer a animar-me a aprendre la llengua. La seva amistat i les ganes d’entendre la gent em van empènyer a aprendre el català. Tenc molt clar que aprendre la llengua és fonamental per a integrar-se en la comunitat on un decideix viure.
Què en sabia prèviament de la llengua catalana i com la va aprendre?
En sabia poca cosa, però ja tenia interès per la llengua catalana. Quan encara vivia a Baviera volia estudiar català. Un amic em va regalar el llibre Catalunya vista per un alemany, de Til Stegmann, que em motivar a aprendre formalment la llengua, però havia d’assistir a classes a una altra ciutat, a 10 quilòmetres de casa meva i em va ser impossible. A Ciutadella vaig assistir a cursos de català a l’Escola d’Adults, impartits per na Fina Salord, que em van permetre adquirir uns coneixements bàsics. Reconec que encara comet algunes errades, però el meu nivell de comprensió em permet de mantenir qualsevol conversa en català sense problema. Aquesta és la meva llengua habitual a la vida quotidiana i la llengua en què he volgut publicar els meus llibres.
Quin ajut ha rebut i quines han estat les dificultats?
El meu procés de fer servir el català com a llengua habitual de relació a Menorca ha estat un procés gradual i natural. Record que al principi, quan vaig conèixer el director del museu de Menorca, amb el qual havia de parlar de les meves investigacions arqueològiques, la llengua de comunicació que empraren va ser el francès, que ambdós dominaven, però la resta de treballadors del museu em rallaven en pla sense cap problema, cosa que em va sorprendre i vaig agrair.
En quina llengua se li adrecen les persones catalanoparlants i quina actitud observa envers la llengua?
Puc dir que he observat un canvi positiu en aquest sentit. Els primers anys de viure a Menorca, els illencs se m’adreçaven majoritàriament en castellà en veure el meu aspecte estranger, però darrerament la situació, com he dit, ha canviat i em parlen més en català. Potser perquè ja manifest des del principi que entenc la llengua i no fa falta que la girin per parlar amb mi. Potser també perquè em consider una dona positiva i dinàmica que sé veure en els canvis i en l’aprenentatge de les llengües una font de riquesa i de noves oportunitats.
