Hi ha victòries que van molt més enllà d’un resultat esportiu. El maillot arc-iris que enguany llueix Albert Torres no és només la confirmació que tenim un campió del món en pista; és la síntesi d’un any ple d’entrebancs, caigudes i silencis forçats que haurien fet desistir qualsevol altre.
Després dels Jocs, una fractura de garró i un edema òssia a la cadera el condemnaren a tres mesos de repòs. Quan tornava a aixecar el cap, una nova caiguda i la clavícula rompuda. I, quan semblava que tot començava a rutllar, encara una altra lesió a Suïssa i pas pel quiròfan. Mentrestant, a casa, el repte més bell i més exigent: ser pare per segona vegada.
El que emociona d’Albert Torres no és només la imatge al podi, sinó la resiliència tossuda amb què ha afrontat cada contratemps. Ha sabut escoltar el cos, tenir paciència, cercar alternatives i, sobretot, mantenir la il·lusió intacta fins transformar el dolor en força. Per això el seu títol mundial té un regust tan especial per a tots els menorquins i pels ciutadellencs en particular.
L’homenatge viscut aquest dilluns al Casino 17 de Gener, amb el teatre ple de gom a gom, és també un mirall on Ciutadella es reconeix. Quan Albert diu que se sent orgullós de dur el nom de Ciutadella i de Menorca per tot el món, ens recorda que les nostres arrels són motor, no llast.
Quan el veim tornar a recórrer les nostres carreteres, gaudint del paisatge i de la tranquil·litat que el va veure créixer, entenem que els somnis infantils d’un infant de Ciutadella poden acabar escrits en lletres mundials. Que el futur, amb Copes del Món i nous reptes, l’enxampi així: fidel a la seva gent, a la seva illa i a aquella bicicleta amb què, de fillet ho va començar a somiar tot.
