En una Catalunya marcada per la postguerra, Sara Roures intenta refer la seva vida. Viu a casa d’una família que la tracta, com a mínim, amb fredor. Al seu entorn una ciutat industrial ofegada per tensions socials i secrets familiars. El retorn d’un home, amb qui comparteix un passat dolorós, desperta sentiments enfrontats. Paral·lelament un robatori desencadena una allau de desconfiances…
He decidit començar la ressenya de La pau que ens ofegava, de Mercè Cabrera Fosch, amb el resum de l’argument perquè el primer que us vull comentar és que l’autora aconsegueix reeixir en quelcom, per a mi, molt difícil: copsar l’atmosfera grisa, pútrida i opressiva de l’època.
He llegit moltes obres que transcorren en la postguerra i algunes, tot i esmentar fets propis d’aquell moment, es limiten a retratar els anys més durs de la dictadura com si fos un simple decorat. No és el cas de l’excel·lent novel·la que avui us recoman.
Sense necessitat d’entrar en explicacions, sense enfarfegar-nos amb dades històriques, ens immergeix de cap a peus en aquells anys d’ignomínia.
Així, sentim el cruel desvaliment i humiliació de les dones privades de drets i llibertats, observam la brutal explotació laboral, som testimonis dels constants abusos criminals dels vencedors, veiem les ferides obertes … En definitiva, patim l’asfíxia d’una societat injusta, casernària, i la impotència a l’hora d’enfrontar-la…
I tot això ho anem copsant resseguint una història tan punyent com intrigant. Cabrera Fosch sap dosificar perfectament la informació que ens proporciona, i així el relat, que de qualque manera fluctua entre dos plans temporals, ens atrapa i ens arrossega fins a un impactant desenllaç.
Per altra part, us he de parlar dels personatges. Sincerament, alguns els he odiat, d’altres m’han despertat una llàstima infinita, o bé compassió i empatia. Si més no, tots estan perfectament dibuixats, no amb digressions explicatives que alentirien el ritme de la narració, sinó pel que fan o deixen de fer, per les motivacions que els mouen, pel pes que suporten o fan suportar.
Un altre aspecte que no puc deixar de banda és l’ús ajustat del llenguatge. No hi ha cap paraula sobrera. La riquesa i el domini es conjuguen amb la mesura i la concisió. En el meu més que humil parer, aquest és un element clau per conferir a la història aquest ambient sufocant que abans esmentava.
Si més no, la interacció entre un present quotidià aparentment anodí -però marcat pel passat i el secret- i la tensió generada pel despertar dels sentiments, aporten vivacitat i emoció al relat, fins al punt que l’acció hi té també el seu paper. De fet, girs inesperats, descobertes insospitades, sentiments recomposts i cops duríssims configuren una trama tan plenament versemblant com ben lligada.
He gaudit molt d’aquesta lectura, ja us n’haureu adonat. Tinc la molt personal sensació que, tot i que et burxa sense misericòrdia, és una mena de novel·la que elimina fantasmes, ensorra falses i interessades interpretacions i que, sense embuts, ens recupera realitats per massa temps ocultes.
I, encara que “sovint la veritat és cantelluda i fa mal”, no dubteu a llegir-la. Us puc prometre que s’ho val.
