En Toni Gonyalons és mort. Teníem la mateixa edat, 64 anys, encara que ell era més jove que jo ja que havia nascut l’any 1961. Amb en Toni no vam formar part mai del mateix ranxo a pesar que vam compartir de manera paral·lela la nostra infantesa i joventut a través de l’escola i del futbol.
Era un home relativament alt, guapo i amb aquella xuleria menorquina entre ingènua i efectiva que ens és molt simpàtica a la resta de menorquins. Sabia jugar a futbol i el seu nom de guerra, si més no a Ferreries, era Toni Atxa. Record el naixement d’aquest sobrenom positiu. Jugàvem un partit improvisat al llavors camp de terra, el municipal de Sant Bartomeu, a la banda de dalt ja que érem pocs i mesclats en diferents generacions i en teníem prou amb aquell tros que formava una creu amb el camp de futbol gros. En Joan Pons Riudavets, en Seler, cada vegada que en Toni tocava la pilota, li deia admirativament que era un atxa; i així va ser, en Toni es va convertir en un excel·lent jugador de futbol.
Quan érem encara més petits no era el jugador que més destacava del grup. Va tenir la sort polida de tenir al costat son pare. En Climent era pescador i se l’emmenava a pescar i no podia assistir als entrenaments de l’equip de regional que, aquell any, pujaria per primera vegada a Tercera Divisió Nacional -abans, gràcies als seus gols, havíem fet campions de juvenils- i que es convertiria en un equip mític. Com que jo feia feina a l’hotel Cala Galdana i tampoc no podia entrenar ens citàvem al camp de futbol, curiosament a la banda de dalt on havia nascut el sobrenom festiu, i son pare des d’un lateral i jo des de l’altre, enviàvem centrades perquè en Toni Gonyalons les rematés i les introduís a la porteria de dalt sense xarxes; o sigui, perquè foradés el buit.
No tenc les dades a mà però crec que en Toni deu continuar sent el màxim golejador del CE Ferreries; i si no ho és deu tenir la mitjana més alta en comparació amb els partits jugats. Era un excel·lent rematador de cap i amb les dues cames i va continuar la seva carrera en d’altres equips de categoria nacional. Durant una temporada es va dedicar a l’hoteleria i va fer una temps a l’estranger. Quan va tornar va recuperar la barca i l’ofici de pescador que va exercir fins que es va jubilar, com explica aquest setmanari, un 21 de novembre de l’any passat. Cada vegada que ens vèiem solíem fer una xerradeta. La darrera, a la terrassa del bar Feymar de Ferreries mentre fèiem una cerveseta. Em va explicar el tractament que rebia, immunoteràpia, ja que el tumor es trobava a tocar d’una vena. Estava animat.
El pescador escolta el vent i veu la mar, el paredador observa una pedra i veu una paret, l’escriptor assaboreix una paraula i veu una novel·la, un poema. Com cada any per aquesta època tardoral ha aparegut la garsa blanca a Cala Galdana. Se sol posar a l’entrada del riu i, faci la mar que faci, espera pacient l’aparició d’un peix. Ve cada any però avui 25 de novembre l’hem vista agafar per primera vegada un peix amb el llarg bec. No en feu cas de les connexions i, encara menys, de les interpretacions però podeu estar segurs que quan mor un pescador s’apaga una atxa. Una forta abraçada a la família i descansa en pau, Toni. ATXA.
Destral. Ciri molt gruixat; castellà hacha, antorcha.
