Itziar Lecea/Ciutadella – L’Ajuntament de Ciutadella i el Consell Insular de Menorca han organitzat aquesta setmana un sentit acte de reconeixement al ciclista menorquí Albert Torres, en què el Casino 17 de Gener s’ha omplert de gom a gom per homenatjar-lo després que s’hagi proclamat campió del món en pista. Enmig d’aquests actes institucionals i de la celebració per l’èxit esportiu, Torres ha trobat temps per repassar aquest any marcat per les lesions i la consecució del maillot arc-iris en conversa amb El Iris.
Què ens pots contar d’aquest èxit esportiu?
Especialment que estic molt content d’aquest èxit esportiu, perquè qui ha seguit la meva trajectòria sap que aquest any 2025 ha estat un any difícil a causa de les lesions. El fet d’aconseguir aquest èxit tan important, i a més amb el maillot arc-iris, que et distingeix com a campió del món, és un títol molt important per jo a nivell esportiu. Però, a nivell personal, em fa sentir orgullós del procés que he seguit. A vegades hi ha obstacles en moments determinats de la carrera esportiva i, en aquest impàs, he pogut solventar els contratemps de les lesions i acabar l’any de la millor manera possible. A més, compartir aquest moment amb la família també és molt important.
Com t’has pogut recuperar de les lesions?
La primera lesió va ser després dels Jocs Olímpics, amb la caiguda, quan es van pensar que només seria una fractura de garró i al final també hi havia edema òssia a la cadera, cosa que em va obligar a fer repòs durant tres mesos. Va tocar tenir paciència i cercar alternatives.
Quan vaig tornar a entrenar i vaig fer el training camp amb l’equip a finals de 2024, i després d’iniciar els entrenaments del 2025 amb la moral cap amunt, es va ensorrar tot quan vaig tenir la segona lesió: una caiguda mentre entrenava en què em vaig rompre la clavícula, fet que va suposar una aturada de sis dies.
El més dur va ser el record de la recuperació, i vam haver de postposar l’inici de temporada. A la cursa de Suïssa vaig tenir una altra lesió i vaig haver de passar per quiròfan, amb la mala sort que es va complicar amb una lesió muscular a la cama que em va obligar a estar tres setmanes aturat.
Es va ajuntar que havia estat pare per segona vegada, i tornar a la feina i a les dinàmiques d’entrenament va resultar més complicat.
La segona part de la temporada, les sensacions no eren bones. Quan vam plantejar arribar a la cita del mundial, sabíem que no era realista fer-ho amb totes les garanties, però m’han sabut cuidar, he sabut fer feina a base de resiliència i això m’ha permès ser optimista. El resultat ha estat immillorable.
És que la remuntada ha estat important, no?
Sí, tancar l’any amb aquest bon sabor de boca és polit. A vegades he hagut d’acabar l’any a causa de lesions, i no és el mateix quan tornes a iniciar temporada. Enguany, però, després d’haver fet vacances després del mundial, estem començant els entrenaments amb una sensació molt més dolça que altres anys.
Quines perspectives tens per al 2026?
A principis del mes de desembre tenim un training camp amb l’equip, de l’11 al 22, just abans de festes. Allà sabrem quin és el calendari per a l’any que ve, tant de l’equip com de pista.
Hi ha Copa del Món i també mundial, i haurem de veure com combinam amb l’equip el calendari de pista amb el de carretera.
És cert que el mundial de l’any que ve m’agradaria molt ser-hi, però encara tenim el dubte de com compaginarem el calendari de les Copes del Món amb el de carretera, que són cites que se solapen i hem de veure com ho combinam.
Tanmateix, haver guanyat el mundial de pista dona una tranquil·litat i una confiança per afrontar amb garanties el que ve el 2026.
Com has viscut els homenatges rebuts a Menorca?
Sobretot em sent orgullós. Com a esportista, em sent orgullós de poder dur el nom de Menorca per totes les competicions on vaig.
No puc xalar tant de l’illa com m’agradaria, perquè se’m fa difícil compaginar els viatges. Però sempre que visit Menorca són moments únics i especials que, pel fet d’haver-hi nascut i passat la infància, fan que sorgeixin records.
És una manera de recordar els inicis, les arrels. Jo vaig començar en el món del ciclisme a Ciutadella i, cada vegada que la trepitjo, me venen moments, fotografies d’aquells inicis.
Són moments molt polits per a un esportista, veure com els somnis de quan era petit ara són una realitat. A més, tornar a Menorca a passar aquests dies amb la família és molt especial.
Com recordes els teus inicis amb la ‘velo’?
M’agradava molt! A Menorca vaig començar amb la bicicleta de carretera i també amb la de muntanya, perquè a categories inferiors no feia tants de quilòmetres.
Aquests dies que he passat a Menorca he pogut tornar a fer rutes, per no perdre el ritme d’entrenament, però sobretot per gaudir del paisatge, de la tranquil·litat i de la natura de Menorca, que per jo és molt especial.
D’alguna manera, també la nostàlgia floreix, recordant totes aquelles dates especials amb la família: mon pare, ma mare, els oncles i cosins… especialment ara que s’acosta Nadal.
