G.Durà/Ciutadella – Joan Rotger Julià (Ciutadella de Menorca, 1995) és una de les veus emergents de la poesia en català. Viu a Barcelona, on combina la creació literària amb diferents projectes musicals. Després de signar dos llibres el 2024 i de recitar en nombrosos espais, ha estat distingit amb el Premi Miquel Martí i Pol 2025 per Passadís avall, un llibre íntim i compromès, que es podrà trobar a les llibreries el setembre de l’any que ve.
Com reps aquest reconeixement?
És un premi reconegut, amb una trajectòria llarga i que ha premiat persones a qui jo tenc com a referents… No diré que em va agafar per sorpresa perquè m’hi vaig presentar, però no m’esperava aquest veredicte. És un reconeixement que em dona molta energia i que m’anima a seguir.
Passadís avall parteix d’una experiència testimonial relacionada amb el suïcidi. Què significa per a tu que una obra tan íntima hagi estat llegida?
Tot i que sí que parteix de les ganes de voler rallar d’aquest tema i de posar-lo damunt la taula és una cosa que em fa respecte i encara he de valorar fins a quin punt en puc rallar obertament i fins a quin punt m’afecta personalment.
Què et va dur a donar forma poètica a una vivència fràgil?
És una cosa que sabia molt poca gent i em fa respecte rallar-ne perquè és un tema delicat i és un tema també tabú i, generalment, incòmode. Però la poesia és també una forma de dir les coses d’una altra manera.
El suïcidi encara és un tema envoltat de silenci i estigma. Creus que la literatura pot contribuir a trencar aquest silenci?
Sí, crec que sí. La literatura és una eina de comunicació i mou. Quan llegeixes un llibre t’hi pots sentir representat o representada i pots rallar amb altres persones que també s’hi hagin sentit. És una eina de moviment i que engega coses. I sí, d’alguna manera, pot ser una bona eina per encendre aquest debat.
Va haver-hi moments en què escriure va funcionar com un espai de reparació?
Potser no va ser tan terapèutic, però sí que em va servir com a reconeixement. A vegades et trobes escrivint coses que al principi no saps cap on aniran. La màgia d’escriure a raig, sense una premeditació, fa que el cap vagi per uns indrets als quals potser no arribaries d’una altra manera. Quan escrius t’obligues a agafar aquests camins. Tot plegat, va ser com una eina de reconeixement. I de reparació…? També un poc. No puc dir que no m’hagi servit perquè sí que m’ha servit.
Va ser difícil trobar l’equilibri entre la cruesa del tema i la delicadesa poètica?
Al llibre, per exemple, no es menciona la paraula. És a dir, jo tenc claríssim quin és el tema, el d’una ideació del suïcidi, però no hi apareix escrit literalment. I aquí és on entra aquesta característica de la poesia de què el que està escrit es pot entendre i interpretar de diverses maneres i no n’hi ha una de correcte.
Pots explicar el simbolisme del títol Passadís avall?
Vaig triar aquest títol perquè, sense pensar-ho, gairebé tot el que havia escrit seguia una línia i es podia estructurar com si fos un descens. Tot el llibre passa dins una casa, s’intueix. Llavors, aquest passadís avall és com un descens cap al quarto, cap al llit, cap a la necessitat de descans i genera una mica aquesta sensació de caiguda lliure. Un passadís amb una inclinació i la idea que és molt fàcil descendir però molt difícil a ascendir.
No és el primer premi que reps. L’any passat, Del color de les pedres que s’esmolen va ser guardonat amb el Premi Gumersind Gomila, atorgat per l’Ajuntament de Maó. Tot i que fa temps que escrius en la intimitat, has començat a publicar i a presentar-te a certàmens fa poc, però sembla que ja t’estàs obrint camí en aquest món. Pensaves que la poesia ocuparia un lloc tan important a la teva vida?
No m’ho pensava i tampoc m’ho havia imaginat mai. Jo crec que en aquest camí hi ha influït el fet que vaig estudiar una altra cosa que no té res a veure. A través del Certament Art Jove de Poesia Salvador Iborra, que és un premi organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, vaig participar en unes estades que tenien com a objectiu crear xarxa entre la gent jove que escriu. Aquí, em vaig trobar molt més envoltat de persones amb aquest interès comú per la poesia i em va servir per començar a entendre com funciona aquest món. Els premis, les editorials, el circuit de recitals… va ser un moment d’inflexió. Vaig descobrir que la poesia sí que podia tenir un paper més rellevant a la meva vida. Abans ja el tenia, ja m’agradava escriure i llegir, però no coneixia aquestes dinàmiques.
Barcelona, idò, ha influït en aquest canvi professional?
Tot i que a Barcelona no hi vaig venir per això -vaig venir per fer un màster que al final no vaig fer-, és cert que hi he fet amistats relacionades amb el món de la poesia i la música. La potència que té Barcelona en l’àmbit cultural és una de les coses que em fa quedar aquí, de moment.
A què et dedicaves abans?
Vaig estudiar Enginyeria d’Energies Renovables a la Universitat del País Basc i a Barcelona havia començat a fer d’enginyer a una empresa d’energies renovables. Ho vaig deixar i vaig començar a fer un màster de gestió cultural. La idea era canviar de sector, dedicar més energia a aquest màster i posar energia també a nous projectes musicals i poètics.
La música també té un paper important a la teva vida.
Som membre d’un grup de música que es diu Dahlia, que és de Menorca. Els projectes petits i autogestionats són difícils d’engegar, però comencem a veure el fruit dels darrers anys de feina. També faig alguna cosa amb Olivias, que és un duet amb dues músics de Sant Andreu de la Barca. Hem fet actuacions musicant la poesia de Josep Maria Llompart o Antònia Vicens (jo recito). Tenc un tercer projecte amb n’Edu Pons, a qui vaig conèixer al taller de músics. Un projecte més d’improvisació: ell fa l’imaginari sonor i jo hi vaig recitant damunt. Aquests dos darrers projectes estan encara en fase més inicial i he d’acabar de veure cap a on van.
Com gestiones aquesta diversitat creativa i de projectes?
No és fàcil. A vegades, encara m’hi falta un poc la intenció de gestionar-ho de veritat. Fins ara, eren coses que anaven passant. Ara, ho estic intentant focalitzar més. Pel que fa a organització no és fàcil. Per a cada projecte s’han de fer les passes pertinents: has de saber en cada cas a qui has d’enviar el projecte o a on el podries presentar. Coses que no es veuen i en les quals fins ara no havia pensat massa. Amb qui contactes, el pressupost, disponibilitat dels integrants de cada grup, assajos… Tota aquesta feina que passa més desapercebuda.
Quin paper juga Menorca en la teva veu poètica i musical?
Diria que existeix un imaginari col·lectiu: la natura, la mar, la calma… i crec que són coses que m’influeixen. Amb algunes coses es fa més present i, amb altres, no tant, però sí que hi és. Per exemple, la mar és molt constant en la meva poesia. I, per altra banda, la llengua. Faig feina en català i amb el dialecte nostre. Sí que hi ha una aproximació a l’estàndard però també intent conservar les formes dialectals nostres. I hi ha un punt més de “jo” en això.
Com perceps la salut actual de la poesia i la música d’autor en els territoris de parla catalana i a Menorca?
Hi ha molta producció i molta gent que fa moltes coses i molt interessants, tant en música com en poesia, tant a Menorca com a la resta del territori. La salut és bona, però és cert que costa engegar els projectes perquè el món laboral, en general, és molt precari i és difícil subsistir tal com està el panorama. Tampoc no hi ha moltes ajudes o i si n’hi ha, necessites una trajectòria i un currículum per accedir-hi i això és una cosa que es cuina molt lent. Per tot això, s’ha de compaginar el que realment vols fer amb una altra feina i això ho fa més difícil.
