Deixau que aquesta vegada torni a tenir present “Dilexi te”, que significa “T’he estimat” i és, com ja sabem, el títol de la primera exhortació apostòlica del Papa Lleó XIV, publicada el 4 d’octubre del 2025. I és que aquest text, que és una continuació d’un projecte del Papa Francesc i es centra amb “l’opció preferencial pels pobres”, tot remarcant constantment que estimar als pobres és estimar a Crist, m’ha tocat el cor molt especialment i l’he tornada a llegir recollint de nou tot el que va dient. Crec que no pot ser una exhortació que quedi col·locada tranquil·lament en un espai de la meva llibreria ni de les nostres. Ja sé que em vaig parlar fa unes setmanes, però vull afegir una nova informació perquè crec que aquesta exhortació s’ho mereix.
El títol és una cita del llibre de l’Apocalipsi (3,9), dirigida a l’església de Filadèlfia enmig de la persecució. Recordem de nou que l’exhortació remarca la importància d’una fe en acció que estima i es compromet a favor dels més vulnerables, de les dones víctimes de violència, dels infants sense educació i dels migrants. La seva claredat, directa i punyent, ens interroga fortament.
Que arreli en el nostre cor que la credibilitat de l’Església depèn del seu compromís amb els pobres, com assenyala l’exhortació. La carta col·loca la pobresa en el centre de la seva reflexió com un problema estructural i universal que afecta a totes les societats, i assenyala que els esforços per a suprimir la pobresa són insuficients en un món on creixen noves formes d’exclusió. El Papa Lleó XIV insisteix en la necessitat d’una “transformació cultural” profunda, capaç de qüestionar els models d’èxit i riquesa que prioritzen a uns pocs i marginen a les majories.
L’exhortació, com ja recordava, es divideix en una breu introducció i cinc capítols. Tenc necessitat avui de renovar i ampliar el que van dient que no és senzill ni superficial:
Capítol 1r. Cap gest d’afecte, ni tan sols el més petit, serà oblidat. L’amor a Crist no pot separar-se de l’amor als pobres. La condició dels pobres interpel·la constantment la nostra vida. Si reconeixem que tots els éssers humans tenen la mateixa dignitat, no s’han d’ignorar les grans diferències que hi ha entre els països i les regions.
Capítol 2n. L’apropament de Déu als més febles no és una opció secundària, sinó una realitat essencial de la fe cristiana. L’Església, si vol ser de Crist, ha de ser l’Església de les Benaurances, un lloc on els pobres tenen un espai privilegiat.
Capítol 3r. Una Església pobre i per als pobres, no és un eslògan, sinó una convicció arrelada a l’evangeli i viscuda des dels orígens cristians. La caritat no és una via opcional, sinó el criteri del culte veritable. L’almoina és justícia restaurada, no un gest paternalista. El rigor doctrinal sense misericòrdia és una paraula buida.
Capítol 4t. Aquest capítol recorda l’evolució de la relació de l’Església amb els pobres al llarg dels darrers 150 anys, situant aquesta realitat en el marc de la Doctrina Social de l’Església. I el Papa Lleó fa vots perquè “creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti eficaçment a guarir les arrels profundes i no l’aparença dels mals del nostre món”. No és normal ignorar els pobres i viure com si no existissin, expressa clarament.
Capítol 5è. El darrer capítol sosté que l’amor als pobres no és una tasca assistencial més, sinó un criteri que garanteix las fidelitat a l’evangeli i orienta tota renovació eclesial. La relació amb els pobres no es pot reduir a una activitat o a una oficina de l’Església. Si és veritat que els pobres són sostinguts pels qui tenen mitjans econòmics, també es pot afirmar amb certesa el contrari.
Val la pena llegir i rellegir aquesta exhortació i tenir-la present en el nostre dia a dia.
