No hi ha res més terrorífic que allò que no es veu, però se sospita.
Aquesta frase inicial no és ben bé meva. D’una manera o l’altra manera ho han dit escriptors i cineastes. De fet, a mi ara em ve al cap Jonathan Shields tot rodant la seva primera pel·lícula, a The Bad and the Beautiful de Minnelli.
Si més no, crec que és perfectament adequada per introduir la novel·la que aquesta setmana us vull recomanar. No haureu de plorar els morts, de Carlos J. Sánchez. Ara és el moment, llavors, de conèixer l’argument.
L’ombra d’una vella ermita s’estén sobre Valldeplors, un petit poble amagat entre muntanyes. Després de la mort d’en Miquel Llop les certeses es difuminen i la foscor que neix al cementiri de l’ermita va escampant-se pels carrers i els camps de la vila.
Som ben conscient de quant difícil és, almenys per a mi, traslladar-vos l’atmosfera de pur terror que amara aquesta novel·la. Difícil i gairebé impossible si no vols desvelar la trama. En tot cas, sí que us he de dir que Carlos J. Sánchez aconsegueix, i amb escreix, submergir-nos-hi.
Així, ens fa passar de la inquietud a la por tot trenant una història on la vida quotidiana pren un altre significat. Potser, per a mi, aquest és el més gran encert: dibuixar el dia a dia -amb les seves nafres i misèries- d’una sèrie de personatges que es veuen trasbalsats per quelcom tan terrible com innominat.
Des de l’aparent normalitat, lentament una mena de tensió difusa et va gelant la sang. Petits detalls rutinaris van creant un entorn equívoc, que percebem com a malaltís sense saber-ne el motiu. Pot ser el sabor d’un gra de raïm o l’aguait a una cort de porcs… ens adonem que hi ha qualque cosa que corromp fins i tot les situacions més casolanes.
A partir d’aquí, l’espant va creixent.
Tanmateix, arribats a aquest punt, he de fer un parèntesi. No haureu de plorar els morts és una molt bona novel·la. No només pel terror que provoca, sinó perquè l’assoleix amb un ús precís del llenguatge i amb unes acurades descripcions; i a més perquè, amb una estructura que dona veu a força personatges, dosifica perfectament la feredat que ens envaeix mentre anem passant pàgines.
I per si amb tot els que ja us he exposat no n’hi hagués a bastament, defuig l’efectisme truculent, no pretén esborronar-nos a cop de sang i fetge; més aviat al contrari, la commoció prové del que és insòlit i incomprensible, del que ens volem negar a creure i que l’autor ens empeny a viure. Encara més si el doble esguard de la fe i la ciència no ens pot aportar explicacions.
De qualque manera és una mena d’horror que, amb una certa flaire de Lovecraft i Wyndham embolcallant els escenaris, resulta tan pertorbador com estranyament plausible.
Aleshores, tal volta us pot semblar que parlar de versemblança en una obra d’aquestes característiques és gairebé un oxímoron. Tanmateix, no és així. Precisament un dels grans mèrits de la novel·la és aconseguir que les situacions en aparença increïbles siguin percebudes com a versemblants. De fet, aquesta contradicció és una de les múltiples cares de la por, de qualsevol por.
He d’anar acabant la ressenya, i una vegada més ho vull fer amb una cita textual. En llegir la novel•la, com esper que fareu, us adonareu de, i em perdonareu, la ironia.
“El temps només s’atura per als morts.”
