Un senyor d’entre cinquanta i seixanta anys, barbut, mig calb, sobrealimentat i amb una veu prodigiosa que admira com una adolescent la cantant Rosalía em diu, m’aconsella més ben dit i amb arrogant ressentiment, que sigui feliç. He de confessar que m’ha deixat bocabadat. Primer de tot, el concepte de felicitat. Si m’hagués dit que em realitzi, que persegueixi els meus somnis, que estimi, que cerqui l’amor de les persones que m’envolten, per exemple, l’hauria entès; però que sigui feliç, ¿què significa? Jo no ho sé. Crec que només som feliços durant la infantesa. Llavors apareixen els grans a la pell, les transformacions físiques a diferents velocitats i el desig sexual, i tot es complica. Has de trobar la teva vocació -sense vocació no hi ha destí, va escriure Eugeni d’Ors-, la manera de guanyar-te la vida i entrar de ple en l’infern competitiu que és i sempre serà el fascinant món. Per açò, que un senyor madur em doni aquests consells d’autoajuda m’ha inquietat força. Després he pensat en una de les poques frases que els clàssics han dedicat a la felicitat –“La persona que abandona el lloc on ha nascut, no és feliç” de Milan Kundera- i, com que viu a l’àrea metropolitana, en una ciutat dormitori, he pensat que no devia ser feliç durant la joventut i que per aquest motiu va marxar a la gran ciutat i que allà havia aconseguit aquest anhel que persegueix. Llavors també he recordat, ho ha contat moltes vegades públicament així que no és un secret, que s’enyorava i va començar a visitar un psiquiatre rere un altre i que des de llavors no els ha deixat; fins i tot els hi imparteix tallers literaris! En aquest moment m’ha fet gràcia que una persona que va al psiquiatre des de fa anys em digui que sigui feliç. És com si un fadrí et digui que t’has de casar. I la conclusió que en trec és que les paraules no són tan importants, que l’important són els fets i que, com va dir Gandhi, la felicitat apareix quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia. I aquí es pot albirar un camí de roques emblanquinades en una nit de lluna plena d’hivern pel que fa a la felicitat. I la nova pregunta que sorgeix és: ¿el transita? Ho podem analitzar. Té com a llengua materna el català i escriu en castellà. No només açò. Ha adquirit amb fanatisme el supremacisme de la llengua que, des de Franco, ha perseguit, a través de prohibicions, multes, empresonaments, desprestigis i burles la seva llengua materna. I, davant aquesta situació d’intent de genocidi lingüístic de l’idioma dels seus avantpassats per part de mare, la seva actitud és de panxacontenta, de no alçar-se de la cadira per defensar l’idioma de la seva mare i de la comunitat, de l’illa que presumeix estimar. Ja ho tenim. Ja sabem per què ha de menester ajuda psiquiàtrica. En tost de mirar en el nostre interior acudim als especialistes com si aquests tinguessin un elixir màgic amagat dins un calaix secret dels seus elegants gabinets. No em sembla que aquest sigui el camí. Crec en les paraules de Gandhi. Hem d’esforçar-nos per fer coincidir en una natural harmonia el que dius, el que penses i el que fas. Mira que és senzill però les coses més senzilles són les més difícils que hi ha. Encara que no sé si la felicitat és el que ha de perseguir un escriptor. L’escriptor ha de percaçar aquesta coherència. La felicitat vindrà després.
FELIÇ. Que gaudeix de felicitat.
