Esperança Barceló Triquell (Ciutadella, 1958) enfila la recta final del seu mandat al capdavant de la Coordinadora de Persones amb Discapacitat de Menorca, que ha presidit durant els últims quatre anys. En aquest temps, aquesta dona casada i mare de dos fills, especialitzada en Musicoteràpia i Rehabilitació de patologies vocals, s’ha convertit en el far que ha il·luminat el camí dels drets del col·lectiu de persones amb mobilitat reduïda, empenyent l’associació a avançar per terrenys que durant anys -i encara ara- havien estat ignorats i malespeditats. Amb veu ferma com una columna de ferro, ha denunciat sense tremolor els incompliments de la Llei de Discapacitat, recordant a les administracions que la dignitat no admet ajornaments.
Què us va impulsar a presidir la Coordinadora?
Sóc presidenta des de fa quatre anys, quan l’entitat estava a punt de dissoldre’s. Haver viscut la discapacitat de molt a prop em va fer veure que no es podia deixar perdre una entitat amb tanta història. Crear una organització com aquesta costa molt i encara més mantenir-la viva, perquè, desgraciadament, el temps disponible per dedicar-se de manera altruista al servei de la comunitat és cada vegada més difícil. Això provoca una manca d’implicació, fins i tot entre les mateixes persones afectades per discapacitat. Avui dia tots sabem reclamar el nostres drets, però hi falta consciència que la unió fa la força.
Les barreres arquitectòniques segueixen sent avui estructurals?
Tot i que Menorca ha fet avenços en aquests darrers anys, encara queden obstacles importants. Hi ha carrers antics, pendents pronunciades, falta de manteniment constant, i espais públics que no s’ajusten als criteris d’accessibilitat universal. És cert que cada vegada la consciència social i institucional augmenta, però encara és insuficient.
Fa poc heu denunciat públicament que les persones amb mobilitat reduïda viuen una “pista d’obstacles” diària. Quines són les barreres més urgents que cal eliminar?
Quan parlo d’una “pista d’obstacles” em refereixo al conjunt de barreres que encara dificulten el dia a dia de les persones amb discapacitat. Tanmateix, trobo urgent abordar alguns punts: voreres estretes o mal mantingudes; passos de vianants sense els rebaixos adequats; entrades de comerços amb esglaons i sense rampes; un transport públic que encara no és plenament accessible; i la necessitat d’adaptacions de la via pública per a persones cegues o sordes, tals com paviments tàctils, senyalitzacions en braille, semàfors acústics o sistemes com bucles magnètics.
Les institucions locals i insulars, incompleixen de manera sistemàtica la normativa d’accessibilitat?
No crec que les institucions incompleixin la normativa d’accessibilitat de manera intencionada, però sí que hi ha un incompliment sistemàtic en la pràctica degut a la manca de planificació global, potser per una manca de recursos suficients i, sobretot, a l’absència d’un control rigorós.
Sobre el projecte del futur centre de fisics de Ciutadella, quines expectatives teniu respecte a la seva contribució a la millora de la qualitat de vida del col·lectiu?
Les expectatives són elevades perquè pot esdevenir un equipament de referència, capaç d’oferir serveis especialitzats que avui són escassos o dispersos. És evident que millorarà la qualitat de vida del col·lectiu, facilitant les activitats terapèutiques de rehabilitació, suport tècnic i programes per promoure l’autonomia personal, sempre que el projecte es desenvolupi correctament pel que fa al disseny, dotació de personal i gestió. Si es fa bé, aquest centre pot marcar un abans i un després en l’atenció a la discapacitat a Menorca.
Quines necessitats creieu que ha de satisfer aquesta infraestructura?
Des del meu punt de vista, ha de satisfer necessitats diverses: oferir places residencials per a persones amb discapacitat física; funcionar com a centre de dia per a diferents tipus de discapacitat, i integrar serveis laborals o ocupacionals, com un càtering social o una bugaderia, que generin oportunitats de feina i promoguin autonomia i inclusió del col·lectiu.
Recentment, heu denunciat que l’únic taxi disponible a Ciutadella està fora de servei per avaria, el que fa, per exemple, que una veïna de 96 anys no s’hi pugui desplaçar. Quina opinió us mereix aquesta situació?
Crec que és una situació molt preocupant que evidencia desigualtats en l’accés a serveis bàsics. Si l’únic taxi de Ciutadella deixa de funcionar, no hi ha cap alternativa ràpida, cosa que posa de relleu la necessitat urgent de replantejar la política de mobilitat i accessibilitat: més taxis adaptats i amb garanties mínimes de servei i alternatives d’urgència per aquest casos.
Quin impacte té aquesta escassetat de taxis adaptats en la vida quotidiana de les persones amb mobilitat reduïda a l’illa?
En primer lloc, la pèrdua d’autonomia i independència, perquè obliga les persones amb mobilitat reduïda a dependre d’altres per anar al metge, comprar, fer gestions o, senzillament, participar en activitats socials. Tot això comporta un aïllament social que pot afectar el seu benestar emocional i a la seva qualitat de vida, i fins i tot riscos per a la salut, pel fet que poden retardar l’accés a serveis mèdics necessaris o acceptar mitjans de transports insegurs.
Pel que fa al transport públic (autobús, interurbans, urbans), les incidències en rampes o plataformes elevadores són una constant?
Les incidències en rampes o plataformes elevadores tenen un impacte important i crec que aquesta és una problemàtica real i força recurrent. Sovint fallen les rampes, els sistemes d’anclatge i els cinturons de seguretat. Per altra banda, és un fet que les parades continuen sent inaccessibles perquè les voreres son irregulars, i hi manca senyalització i altres adaptacions bàsiques.
Hi ha voluntat política real -a escala municipal o insular- per prioritzar la mobilitat i l’accessibilitat per a persones amb discapacitat?
Jo diria que hi ha voluntat política declarada, però limitada en termes de compromís real. Moltes iniciatives queden en bones intencions sense un seguiment rigorós, sense un pressupost continuat ni plans d’inspecció que assegurin que l’accessibilitat sigui efectiva i estable. Hi ha voluntat política formal, però encara cal una aposta real, més sòlida i continuada.
Quin paper hauria de jugar la sensibilització social i ciutadana -més enllà de les institucions- per aconseguir una Menorca més accessible?
La sensibilització social i ciutadana és fonamental per aconseguir una Menorca més accessible. Cal canviar mentalitats i actituds perquè la societat prengui consciència de les barreres existents, exigeixi millores, denunciï problemes i col·labori amb les entitats socials. La participació comunitària, el voluntariat i l’educació, especialment a les escoles, són claus per aconseguir una inclusió real i perquè les properes generacions valorin com cal aquesta inclusió.
Si fos possible, quines accions urgents proposaríeu per garantir l’accessibilitat universal a Menorca en el curt termini? (obres, transport, planificació urbana, etc.)
A curt termini, cal ampliar la flota de taxis adaptats i assegurar el manteniment de rampes i plataformes dels autobusos, adequar voreres, passos de vianants i accessos a edificis públics, integrar l’accessibilitat en tots els projectes d’urbanisme i obres, i fomentar la participació ciutadana i el seguiment efectiu de les mesures adoptades.
El col·lectiu de persones amb mobilitat reduïda a Menorca ha d’enfrontar una doble discriminació: la de l’accessibilitat física i la de la visibilitat social. Compartiu aquesta afirmació?
Sí, hi estic d’acord. Les persones amb mobilitat reduïda no només es troben amb barreres físiques sinó també amb una manca de visibilitat social perquè la seva realitat sovint passa desapercebuda en la planificació urbana, política o la societat, i això constitueix una doble discriminació: física i social. Com es podria revertir? Doncs millorant l’accessibilitat, implicant activament el col·lectiu en la presa de decisions i la supervisió d’obres i serveis, i creant canals de denúncia i propostes que garanteixin que les necessitats del col·lectiu siguin escoltades.
Com a ciutadana i defensora de drets, què demaneu a la societat menorquina en termes d’empatia, implicació i transformació estructural per aconseguir una illa veritablement accessible i inclusiva?
Jo demanaria a la societat menorquina que assumeixi la responsabilitat col·lectiva d’entendre, respectar i actuar davant les necessitats de les persones amb discapacitat. L’accessibilitat no és només una qüestió de lleis o infraestructures, sinó també de cultura i actitud: cal empatia, implicació i compromís per fer de Menorca una illa accessible i inclusiva.
Quina opinió teniu sobre la inclusió educativa i laboral de les persones amb mobilitat reduïda a Menorca? Creieu que les polítiques públiques han avançat en aquest àmbit?
Les polítiques públiques han avançat, sobretot en adaptacions i programes puntuals, però la inclusió educativa i laboral encara és limitada. Per aconseguir-la, cal combinar mesures educatives, laborals i de mobilitat amb una consciència social real i un compromís continuat de les institucions.
Heu afirmat que les lleis de discapacitat i dependència aprovades fa temps són clares, però la seva aplicació continua essent insuficient i discriminatòria. Quines són les principals mancances, des del punt de vista de la vida i l’educació de l’alumnat amb discapacitat i les seves famílies? Hi ha prou AT’s, terapeutes i professors especialitzats?
Tot i que les lleis són clares, la combinació de personal insuficient, recursos limitats, barreres arquitectòniques i manca de coordinació fa que la seva aplicació sigui insuficient i discriminatòria, impedint que l’alumnat amb discapacitat i les seves famílies no puguin gaudir de drets plenament garantits.
Com valoreu l’accessibilitat digital i telemàtica per al col·lectiu (webs institucionals, tràmits electrònics, aplicacions de transport)?
L’accessibilitat digital a Menorca presenta encara mancances importants: webs, tràmits i aplicacions de transport no sempre són intuïtives ni accessibles, limitant l’autonomia del col·lectiu.
Creieu que la cultura i l’oci (esdeveniments, museus, platges, activitats esportives) són realment accessibles i inclusius per a les persones amb mobilitat reduïda a l’illa?
La cultura i l’oci a Menorca han avançat en accessibilitat, però encara no són realment inclusius. Si bé s’han millorat accessos a teatres i museus, encara hi ha barreres. També tenim platges amb passarel·les, cadires amfíbies i suport de socorristes, però son pocs per la demanda que tenen. Igualment hi ha iniciatives puntuals d’esport adaptat però continua mancant una oferta estable i repartida per tota l’illa. Per tant, la cultura i l’oci a Menorca continuen lluny de ser plenament accessibles per a tothom.
Quin paper poden tenir les noves tecnologies i solucions innovadores (app de taxis adaptats, vehicles elèctrics, plataformes de reserva accessibles) per millorar la mobilitat i autonomia del col·lectiu?
No sóc una experta en el tema de les tecnologies, però pens que és una eina imprescindible i que segurament amb solucions digitals ben pensades es facilitaria molt més l’autonomia de les persones amb discapacitat, i Menorca podria fer un salt qualitatiu enorme en inclusió.
A nivell de consciència social, com valoreu l’impacte de campanyes de sensibilització sobre discapacitat i accessibilitat a Menorca? Són efectives per generar canvis reals en la societat i les institucions?
Crec que tenen un impacte positiu encara que limitat. Ajuden a visibilitzar el col·lectiu i a trencar estigmes, també generen moments de reflexió i ajuden a crear empatia i consciència entre la ciutadania però per si soles no canvien la realitat urbanística o del transport; per tant no serveix de molt si no va acompanyat d’una acció institucional i d’un pressupost.
