Parl d’un temps de fa més de 40 anys quan la meva sogre felanitxera, na Margalida de ca’n Soberà, va cuinar una cranca mallorquina per Nadal. Havien vingut la meva germana Andrée i el meu cunyat Guy.
Na Margalida era una magnífica cuinera sobretot quan es tractava d’elaborar plats amb productes de la mar. Encara avui la meva germana recorda amb delit aquest plat exquisit que tastava per primera vegada. El meu cunyat se’n dugué i tot la closca d’aquest crustaci que va romandre durant més de 20 anys a dalt del portal d’entrada de llur casa a França. Era el “souvenir” d’un Nadal inoblidable. Passats tants d’anys un dia trobà al terra del portal la closca feta polsina, un fet que va causa-li un gran disgust.
Aquell dia de Nadal, tots dos varen quedar embadalits davant la preparació laboriosa d’aquell menjar totalment desconegut per ells. La cranca era viva i movia les potes, cosa que els impressionà però na Margalida deia que així havia d’ésser perquè si fos morta faria via a buidar-se. Sempre em vaig meravellar de la gran destresa que tenia en arrancar aquelles potes bellugadisses per posar-les dins una olla on bullia aigua amb un poc de sal. Després procedia a separar la closca de la part inferior de l’animal fent palanca amb ajuda d’un tornavís. Era una operació delicada, la closca havia de quedar intacte perquè era el recipient per cuinar al seu interior el suc i el corall de color ataronjat que quedaven després de llevar unes barbetes del voltant així com la boca de l’animal.
I ara era l’hora de posar-hi oli d’oliva, xerès, una gota de conyac, una picada d’all i julivert, una mica de pa rallat, pebre i sal. Aquell dia hi afegí unes gambetes pelades. Quin aroma! Els meus parents quedaren totalment admirats. La cocció també precisava d’una atenció especial, la closca es depositava damunt una torradora per evitar el foc directe i el seu contingut anava coent-se molt a poc a poc per evitar fissures.
D’altre banda, el primer plat d’aquell dia tan especial, fou un arròs de peix de morralla, serrans, donzelles, vaques, escórpores, uns peixos pescats a Cala Ratjada on diuen habita el peix més bo de Mallorca. Na Margalida hi afegia ossos de cap de rap i una mica d’aigua de la bullidura de les potes de la cranca que incorporava a l’arròs al final de la seva cocció. Aquell brou era d’una finesa exquisida. L’acompanyava d’unes rodanxes de rave ben tendre per facilitar-ne la digestió, consell de na “Maiola”, una amiga seva de Portocolom plena de saviesa. Aquell dia na Margalida també va elaborar el pa que serviria per mullar dins aquella closca repleta d’aquell suquet apetitós. L’àpat acabava amb coca casolana de torró, rubiols de confitura d’albercocs també feta seva i una pinya ben madura de Costa Rica. Un autèntic festí!
La meva sogre sempre deia que si la cranca fos tan bona de cuinar com la llagosta seria molt més cara perquè la seva carn és molt més fina. Jo hi estic totalment d’acord.
Malauradament fa estona que ja no gaudim d’aquell plat tan deliciós perquè la meva sogra ja ens ha deixat fa temps i el meu espòs que em preparava la cranca per jo cuinar-la, per desgràcia també se’n va anar massa prest.
He de dir que jo que som de la muntanya em fa por manejar aquest crustaci tan preuat.
Però per sempre ens ha quedat aquell magnífic record d’un Nadal on compartirem un menú tan especial sobretot per a la meva germana i el meu cunyat que no es cansaren de contar a llurs amistats franceses el plaer inoblidable d’assaborir un menjar tan exquisit i exclusiu.
