Divendres 5 de desembre d’enguany. Ciutadella de Menorca. Quina ciutat més vibrant. A la Fundació Numa, que duen amb diferents funcions els admirats Macià Coll i Cristòfol Pons, inauguració de l’exposició de Julieta Oriola Luces de la noche doblement inspirada en la Menorca d’hivern, sobretot de les urbanitzacions de ponent abandonades pels turistes en aquesta època de l’any, i la llum nocturna i artificial; sempre m’agrada tota connexió d’un art qualsevol, en aquest cas la pintura, amb la literatura i, em sembla genial que ho faci amb la tradició mística de Sant Joan de la Creu “la noche oscura del alma”. Exposició molt recomanable, felicitats Julieta, que enceta un tema que tindrà molt reconegut d’aquí en endavant dins el món de l’art menorquí com és el contrast brutal entre la Menorca estival i la Menorca hivernal i sense turistes que deixa una illa amb uns paisatges inèdits i fantasmals. Després d’acomiadar-nos del director insular de Cultura -bon discurs, Tiago Reurer, és imprescindible omplir de cultura l’hivern menorquí- pujam fins a la ciutat i provam de comprar dues entrades per a l’espectacle Gola de l’actor i recent guanyador d’un Emmy Internacional Oriol Pla que es representa aquella mateixa nit al teatre Born. Tenim sort, dos socis han retornat l’entrada i, mentre feim temps, visitam el mercat de Nadal de la plaça, hi compram pastes menorquines -formatjada de be i flaons de formatge; delicioses-, ascendim fins a la plaça de la catedral de Menorca, enfilam fins a la plaça des Peix i ens aturam a Ca Na Riera, un dels establiments emblemàtics de les Illes Balears, on compram mandarines d’Alaior -de Cala’n Porter, tal vegada- i aigua. N’Àngel, l’encarregat entusiasta que ens despatxa, em reconeix, sap el devenir de la meva carrera com a escriptor i em diu que vam coincidir a l’institut Josep Maria Quadrado. Ens explica com era abans la botiga, l’indret exacte on mataven el porc i on feien els embotits d’estraperlo durant la Guerra Civil i la República. Quan tornam cap al teatre ja està formada la cua -a la mateixa hora actua al teatre 17 de Gener Tomeu Penya, quin nivell d’activitats culturals que, a l’hivern, s’agraeixen- i accedim a una llotja de quatre butaques del segon pis. L’obra no m’agrada gens, em sembla exhibicionista, previsible, histriònica, etcètera, etcètera. En canvi, la meva dona queda meravellada i entusiasmada igual que el 99% del públic que s’ha arreplegat a la funció. Em fan por aquestes situacions. La crítica de Barcelona també és molt generosa amb l’obra així que la sensació de bitxo rar em retorna a la infantesa ara que enguany faré 65 anys. Trob a faltar una tercera opinió que desempati -en Jordi Puntí, en Miquel Coll, en Joan J. Gomila, en Guillem López Casasnovas…- però jo no he estat capaç de veure-hi ni dolor ni bellesa ni poesia. És ben igual. La meva opinió no és important. M’agrada tant el teatre que és relatiu que m’agradi o que em desagradi. Aprenc de les dues maneres. De les coses que em semblen bones i de les coses que em semblen dolentes. Maria del Mar Bonet actua ensoldemà a l’Orfeó Maonès. Aquest és el camí. Omplir de cultura els hiverns, evitar els paisatges fantasmals plasmats de manera magistral per Julieta Oriola a la Fundació Numa i que les llums de la nit il·luminin amb la mateixa intensitat la Menorca d’hivern que la Menorca d’estiu. ORIOLA. Reben aquest nom diferents peixos. També és una varietat de figa. O un bolet comestible. O vàries plantes. Igualment és un topònim i un llinatge. Del llatí Aureola, diminutiu de aurea, ‘daurada’.
