“Profetes de silencis és una aventura entre la condició d’animals i l’evolució cultural que envolta els personatges…”
He volgut començar la ressenya amb aquesta cita de la introducció del llibre que defineix, amb les seves pròpies paraules, la primera novel·la d’Anselm Barber Luz.
De fet, són tres les històries en què l’autor ens immergeix. Les tres, hàbilment enllaçades en una estructura inusual, tenen Menorca com a escenari, i així, fent-nos retrocedir en el temps, anem primer a raure als anys més durs de la postguerra, per aleshores passar a l’època en què l’illa va romandre musulmana mentre la resta de l’arxipèlag passava a mans catalanes, i, en tercer lloc, ens trasllada al període de la Contrareforma, quan la catolicitat militant perseguia per heretgia qualsevol desviació de la norma.
És evident llavors que el plantejament de la novel·la és força ambiciós, i us haig de dir, des de bon principi, que l’autor se’n surt… i amb escreix. Tant pel que fa a la recreació històrica com en el dibuix de la trama. I, creieu-me, que això no és gens fàcil. Si aconseguir que un relat històric sigui versemblant ja suposa una gran dificultat, enfrontar-ne tres, i d’èpoques tan diferents, és gairebé fer un salt mortal. Anselm Barber cau dempeus d’aquest repte.
Les tres narracions no ens resulten alienes, ens identifiquem amb els tribols dels personatges i, per sobre de tot, entenem el missatge.
Perquè una línia de pensament és comuna a les tres històries. En acabar el llibre sabem i sentim que, més enllà de les diferències de cada moment, la condició humana es basteix a partir del dubte i la rebel·lia, la transgressió i la condemna, el dilema entre llibertat i obediència.
Així mateix, una intriga ben dosificada recorre el llibre. No són tan sols les descripcions, plenament evocadores, dels fets i dels entorns, el que ens atrapa, hi ha també la tensió que provoca el que podem intuir, el que desconeixem, el que no ens atrevim a suposar…
Per altra part, cal fer esment de què les protagonistes -Lara Cardona, Kàhina, Agnès Ballester- són l’eix de Profetes de silencis. Si els seus retrats no fossin creïbles, els relats de les seves vivències esdevindrien un tràmit sense substància. No és el cas. Amb un llenguatge ben mesurat, força treballat, concorde a cada etapa, Barber ens permet sentir-nos part de les seves vides, dels seus objectius i anhels, dels seus temors i gosadies, de les lluites i penalitats…
Em permetreu ara un breu parèntesi personal. No puc deixar de comentar-vos-ho. Us he de confessar que en bona part de la narració situada als anys quaranta del segle passat hi he percebut traces de coses sabudes, a més d’un ressò, per llunyà que sigui, de la història de la meva mateixa família. Però deixem-ho estar. M’ha commogut.
Del títol de l’obra no us en diré res. És millor que en llegir-la, com esper que fareu, en tragueu les vostres pròpies conclusions. Potser només avançar que “els silencis previs eren les claus de volta de molts esdeveniments”.
En definitiva, una bona novel·la que cal llegir. Ens fa viure el passat, i de qualque manera ens obliga a mirar amb ulls crítics la realitat del present, perquè “hi ha vicis destructors amagats rere hàbits que no examinam”.
