C.M./EL IRIS – Esteve Olivé (Sabadell, 1945) i Fina Egea (Barcelona, 1950) són el president i la secretària, respectivament, de l’Associació de Veïns Sa Colàrsega, creada ara fa trenta cinc anys per un grup de residents de Dalt Sa Quintana decidits a dotar el barri de les infraestructures que li mancaven. Jubilats i arrelats a la barriada, reivindiquen el vell projecte d’un pont per a vianants que resolgui la connexió amb el centre de la ciutat. Com a solució alternativa, plantegen col·locar un o dos ascensors que evitin l’aïllament del barri. Els directius reclamen també solucions reals a l’emergència habitacional, com una promotora municipal que faci els habitatges que el municipi necessitat, a l’estil de l’experiència d’altres pobles de les Illes, com Calvià.
Quan es va crear l’associació?
Fina Egea: L’associació va ser creada per un grup de vesins, amb persones com Lina Allès, Antoni Sintes o Florencio López al capdavant, per donar resposta a les necessitats de la barriada.
Quines eren aleshores les principals preocupacions del barri?
F.E.: Les infraestructures. Encara no s’havien construït els habitatges de l’IBAVI i les de la cooperativa tot just s’estaven fent. Els terrenys eren de l’Exèrcit. Els va comprar un promotor catalàr en va fer la divisió i va proposar a l’Ajuntament reservar-ne una part per al quarter de la Guàrdia Civil, una altra per habitatge social, una més per a una cooperativa d’habitatges i la resta per a promoció privada. A canvi, demanava que l’Ajuntament es fes cárrec de les infraestructures.
La imatge de la barriada ha canviat des d’aleshores…
F.E.: Ha canviat però la separació respecte al centre de Ciutadella encara persisteix.
La distància mental amb la barriada, que és a l’altra banda del port, és més gran que la física?
Esteve Olivé: Ho heu expressat bé: amb l’altra banda del port. La pròpia gent que viu al barri no considera, de fet, que estigui dins el poble. Per la raó que sigui. Potser perquè aquesta part d’aquí sempre ha estat una mica abandonada per l’Administració. Una de les històries més conegudes és la del carrer Marino Benejam. Per a mi, era el carrer més deixat de la mà de Déu que hi ha hagut mai a Ciutadella. Fets com aquest expliquen, potser, perquè la gent d’aquí sempre ha tingut la sensació que anava al poble. Al mateix temps es dóna una paradoxa, i és que el barri no té vida comercial pròpia.
És cert que el moviment comercial mai no ha acabat d’enlairar…
E.O.: Hi ha un petit supermercat, una ferreteria, un bar i poc més.
És curiós, perquè a la barriada hi viuen força residents…
E.O.: Unes mil nou-centes persones. Però, per exemple, si parlem del supermercat fa l’efecte que hi va poca gent a comprar. D’aquí a deu anys, aquest supermercat no hi serà.
F.E.: I es salva perquè la gent és molt gran.
Per què trobeu que viu gent tan gran aquí?
F.E.: Potser perquè els vesins que viuen aquí hi han viscut tota la vida. De mica en mica està arribant més gent jove perquè la gent gran se n’està anat per culpa de les costes i per la dificultat de socialitzar amb la resta del poble. Sempre hi ha una costa per baixar i una per pujar…
Què en penseu de l’escala construïda per Ports IB?
E.O:: Què n’hem de dir? Venim d’una època en què tot estava administrat des de Madrid. Moltes empreses continuen respirant avui aquell mateix aire. És quelcom que s’ha de pair. I Ports és l’amo de l’ocell. Crec que hem de menester encara vint-i-cinc anys més fins que aquesta situació canviï.
Què se n’ha fet d’aquell projecte de l’AA.VV. Sa Colàrsega de construir un pont per a vianants i bicicletes per enllaçar el centre de Ciutadella amb la barriada?
F.E.: Hi seguim pensant, perquè creiem que és necessari. Record que ens deien: «Això pot costar un milió d’euros». Nosaltres diem, molt bé, però no l’ha de pagar necessàriament l’Ajuntament.
En què va quedar tot, de fet?
F.E.: En l’aire.
E.O.: Hem insistit a l’Ajuntament, hem parlat amb els partits polítics i hem fet una mica de soroll. Ara mateix, però, hi ha altres coses que ens preocupen més.
I si no tenim pont, un ascensor podria fer el servei?
F.E.: En caldrien dos, almenys.
On els ubicaríeu?
F.E.: On es troben les escales que ha fet Ports IB. Però fins i tot en aquest cas, una persona amb problemes de mobilitat que visqui al carrer Santa Bàrbara hauria de caminar fins a l’escala, baixar al port i anar a peu fins al segon ascensor, que podria estar situat a Ca’s Cònsol. No sé si li sortiria gaire a compte. També hi ha el cas de les escales de la costa de Capllonch. No se n’ha fet res en els últims 60 anys. Per a les persones amb problemes de mobilitat és brutal. No pretenem que es faci el pont de Brooklyn. Som al segle XXI. Avui dia es construeixen ponts molt lleugers.
E.O.: Si l’home ha anat a la lluna, qualsevol cosa és possible [rialles].
Us heu reunit amb l’Ajuntament per parlar-ne?
F.E.: Només hem parlat del problema de l’habitatge. Del pont per a vianants, en vam parlar molt amb l’equip de govern de Joana Gomila. Però la seva postura ens va descoratjar molt, perquè s’hi va posar molt en contra. Curiosament, la policia ho veia amb bons ulls, i també els transportistes.
Creieu que els fa por el possible impacte paisatgístic sobre el port antic de Ciutadella?
F.E.: Suposo que sí. Tanmateix, creiem que el que s’hauria de fer és convocar un concurs d’idees.
Pont Ciutadella-Dalt Sa Quintana: “No pretenem que es faci el pont de Brooklyn. Som al segle XXI. Avui dia es construeixen ponts molt lleugers. Si l’home ha anat a la lluna, qualsevol cosa és possible”
Potser un problema afegit seria aconseguir un acord polític entre tots els partits…
F.E.: El gran drama de la política de Ciutadella és que es necessiten vint anys per fer realitat qualsevol projecte. Sense anar més lluny, fa 23 anys que parlem de l’estació d’autobusos de Ciutadella. També ens hem tirat vint anys parlant d’un centre sanitari. A Ciutadella devem ser un cas únic a escala planetària [rialles].
E.O.: També tenim el cas de l’antiga terminal portuària. S’ha esperat el temps just i adequat per haver d’ensorrar l’edifici i aixecar-lo gairebé de bell nou.
Heu parlat del problema de l’habitatge. Què us preocupa més?
E.O.: Partim de la base que tenim a Espanya un problema molt greu, i que resoldre’l de manera general és força difícil. Quan temps portem parlant d’habitatge, deu anys? I què s’ha fet? Enraonar. Res més. Nosaltres hem plantejat a l’Ajuntament una fórmula per reduir el problema. Hem proposat al batle, Llorenç Ferrer, que sigui el mateix Ajuntament qui escometi la posada en marxa de la promoció dels habitatges que siguin necessaris. Com? Creant un ens municipal.
Ja s’ha fet això, en el passat. I l’experiència no va donar bons resultats…
F.E.: Teniu raó, però va ser per un problema de gestió.
E.O.: La nostra idea és que l’Ajuntament constitueixi una societat 100% pública. Per gestionar-la no cal crear cap nova estructura. L’estructura ja existeix. El mateix Ajuntament ha de ser qui garanteixi els crèdits en matèria d’habitatge. Per cobrar-ne els lloguers, ja existeix la recaptació municipal. No cal posar una persona més.
És a dir, que l’Ajuntament es converteixi en promotora…
F.E.: Les experiències que s’han fet, per exemple a Calvià, han funcionat força bé. La prova és que l’any passat s’hi van construir 91 habitatges.
E.O.: L’explotació d’aquests habitatges l’ha de fer l’Ajuntament amb tres persones col·locades estratègicament en els llocs necessaris. Des de l’associació, hem fet un estudi econòmic i l’hem fet arribar a l’Ajuntament. Els nombres són clars: amb 10 milions d’euros es poden construir 100 habitatges i llogar-los per 650 euros al mes. Aquest estudi, l’hem presentat també com a representants de la Federació d’Associacions de Vesins de Menorca a la Mesa de l’Habitatge del Consell insular, el passat mes de març.
Quin va ser el moment en què la vostra associació va decidir posicionar-se públicament contra el projecte de la marina seca de Ports a Cala en Busquets?
E.O.: El mateix en què en vam tenir coneixement, fa un parell de mesos.
F.E.: Creiem que és una inversió brutal per a 120 embarcacions. Això, sense deixar de tenir en compte que el port està col·lapsat des de fa anys.
Quines són les principals conseqüències negatives, des del vostre punt de vista (paisatge, medi ambient, pressió nàutica, afectacions socials…)?
E.O.: La pressió nàutica que pateix Menorca, que trobem que s’ha superat amb escreix des de fa deu anys. Això s’ha recollit en un estudi, i resulta que no n’ha fet cas ni Ports ni ningú. L’impacte visual és evident. D’altra banda, qui en traurà profit, de la inversió? No beneficiarà al propietari que té una barqueta de tres metres d’eslora. És un negoci de Ports que el que fa és perjudicar bàsicament tots aquests àmbits.
Ports IB ha declarat que no executarà la marina seca mentre no hi hagi acord amb l’Ajuntament. Confieu que aquesta aturada sigui definitiva, o veieu riscos de reobertura del projecte en el futur?
E.O.: Un risc, sempre hi és. El problema de tot plegat és que al Parlament de les Illes no s’ha votat en contra del projecte. Per tant, això s’aguanta per la quietud, per dir-ho d’alguna manera. Pot passar qualsevol cosa.
Quina alternativa proposeu per fer front a la demanda d’amarraments en un port amb una llista d’espera tan elevada?
E.O.: Doncs que la marina es faci fora del port.
F.E.: Una altra solució podria ser habilitar amarraments per a la gent de Ciutadella. Aquí ens trobem que som a una illa, i que la gent, com és lògic, té aficions com sortir a passejar per la mar o anar a pescar calamars. Per tant, ajudem a la gent d’aquí.
Sobre la Fundació Numa i la galeria d’art de Dalt Sa Quintana, en quin moment vau començar a fixar-vos en aquest projecte i per què us ha preocupat com a entitat veïnal?
E.O.: Creiem que no ha representat cap benefici per al barri. Tenir un museu dedicat a l’art no ens transforma en uns erudits en art. A partit d’aquí, en què ens ha perjudicat? Doncs en el fet que abans teníem un espai amb una aplicació pràctica, com era servir d’aparcament per a una quarantena de veïns.
Quines són les vostres principals queixes sobre el projecte: ús privat d’espais públics, barreres físiques, falta de participació veïnal…?
E.G.: No hi ha hagut cap mena de participació. Ens vàrem interessar a consultar el projecte per estudiar la possibilitat de fer-hi esmenes però no el vam trobar enlloc.
E.O.: Es va tramitar com un acord, i, pel que sembla, aquest acord no ha d’estar a exposició pública. Això ens van dir. Des del primer moment vam dir el mateix: aquests senyors de Numa s’han fet la plaça a la seva conveniència i l’han feta d’una forma que és poc amigable. No hi ha ni un banc ni és una zona on puguin jugar els infants.
Com valoreu la funció real de la Fundació Numa: art contemporani, revulsiu cultural o instrument d’elitització del port antic?
E.O.: No crec que es pugui dir tampoc que hi ha un sentiment anti-Numa. La sensació que té la gent és que aquests senyors s’han apropiat d’un espai públic i que l’han fet seu d’una manera molt subtil. Però també cal deixar cosa una clara, per ser justos: ho han fet perquè els ho han permès fer.
