A mig camí entre la semblança biogràfica i la novel·la històrica, El sediciós reivindica amb fermesa la memòria invisible d’un mallorquí que naixé sense saber que estava cridat a fer història.
He decidit obrir la ressenya d’aquesta setmana amb aquest paràgraf traslladat de la contracoberta del llibre perquè crec que defineix, millor del que ho podria fer jo, el debut de Joan Mayol en la narrativa.
Sincerament, res em feia esperar una obra de tal magnitud. Coneixia els seus assajos, però m’ha sorprès, i molt, aquesta novel·la biogràfica. Ho diré sense més embuts: és una lectura absolutament apassionant.
A El sediciós, Mayol reconstrueix la vida de Joan Baptista Picornell (1759-1825), mallorquí de Palma, que esdevingué gran pedagog, difusor de les idees il·lustrades, inductor dels processos independentistes de Veneçuela i Texas -d’on va ser el primer president-, metge i autor de la primera farmacopea publicada als Estats Units…
Una vida intensa que Mayol aconsegueix fer-nos viure. Així ens endinsem en les múltiples peripècies i inquietuds que portaren Picornell a estar al bell mig de gran part de les problemàtiques d’una època convulsa. Coneixerem l’Espanya miserable prèvia a la Guerra del Francès, la malanada restauració de Ferran VII, la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic, el tràfic d’esclaus al Carib i el naixement de la lluita per a l’emancipació de les colònies espanyoles…
Tanmateix, no voldria de cap manera que aquest enfilall de fets històrics us donés una falsa idea. El sediciós és una novel·la vibrant, engrescadora, amb un ritme que no defalleix en cap moment i que et manté atrapat des del principi fins al final. No és pròpiament d’aventures, però l’aventura d’una vida dedicada a espargir les idees revolucionàries és l’eix de la narració. Un eix que es desenvolupa a partir d’una ingent tasca d’investigació i que ens aporta un protagonista dotat d’una enorme càrrega de modernitat.
“Perquè el poble no passi necessitats, ha de poder entendre que s’han de canviar moltes coses, però els ignorants mai podran seguir iniciatives avançades. La primera passa ha de ser estendre escoles arreu, perquè si els nins aprenen, aprendran a entendre i a fer passes en el camí de la seva felicitat.”
Si més no, hi ha un altre aspecte que vull destacar. Mayol demostra un enorme domini del llenguatge, fa un ús perfectament acurat de diferents registres, la riquesa lèxica és exuberant, paraules i expressions -de Mallorca a Cuba- són adients a cada lloc i a cada moment. El resultat és veritablement esbalaïdor.
I a més, tota una munió de personatges es passegen per la narració, des del comte de Floridablanca, Godoy, el general Miranda, Fouché… a, fins i tot, en un agosarat i ben resolt gir de guió, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar.
Per altra part, una bona novel·la històrica- ho he escrit altres vegades- ha de tenir un propòsit, ha de transmetre idees. Si es limita a dibuixar decorats on pul·lulen figures sense substància, llavors és un frau. En canvi, El sediciós, tot narrant-nos la trajectòria de Picornell ens convida -ens força- a pensar, a replantejar-nos certeses caduques, a esmolar l’esguard amb què contemplem el nostre entorn d’ara mateix. Vet aquí llavors el segell de la bona literatura.
De fet, no cal que m’escarrassi en explicar-vos-ho. Ja ho fa al pròleg Bartomeu Mestre, Balutxo.
“La literatura convida a optar per inserir i enxarxar l’abelliment cultural amb el compromís i, vinculada amb un temps i un país, deixar-ne constància perenne. L’autor ho ha entès així…”
Després d’aquestes paraules, poc hi puc afegir. Només deixar-vos clar que he gaudit molt de la lectura d’El sediciós i que estic convençut que talment us passarà a vosaltres. Cal llegir-la.
