La humanitat es divideix entre els purs i els mestissos. Els purs es consideren a ells mateixos excel·lents persones sense donar temps a la vida a executar el seu veredicte. Són meravellosos, superiors des del punt de vista moral i, per tal de demostrar aquest nivell alt, diuen estupideses com ara que són, per exemple, ciutadans del món; com si aquesta il·lusió elevada fos possible. Per aquests motius, a pesar de ser jo impur i, per tant, de la banda mestissa, sempre m’ha agradat l’esdeveniment espiritual del pesatge de les ànimes que en termes més cultes és anomenat psicòstasi (del grec antic ‘ànima’ i ‘pes’) i que disposen religions com ara l’egípcia amb el Llibre dels morts o la cristiana on l’encarregat d’aquesta tasca transcendent i transcendental és l’arcàngel Miquel que decideix després d’aquest calibratge minuciós, un judici final, quins difunts entren o no al regne de Déu. Els purs als quals em referesc no precisen d’aquest judici consistent en el pesatge de les seves ànimes i, a vegades, quan em trob un pur, em fix en les seves butxaques per comprovar si duen una bàscula amb la qual van pesant la seva ànima de manera regular, en privat i a ca seva, i així poder afirmar amb rotunditat i amb un to compungit i, al mateix temps, sofert i orgullós, que són dignes d’entrar al regne de Déu per la lleugeresa bondadosa -plomes, vil·lans…- de la seva ànima. Però ja se sap quan és un mateix qui es pesa i ha de comunicar el resultat real i veritable a la resta. Els massa prims augmenten el pes per tal de fer-lo coincidir amb el pes ideal; els massa grassos disminueixen la xifra digital apareguda a la bàscula per fer-lo coincidir també amb l’ideal marcat per la societat i, d’aquesta manera il·lusòria, ser dignes d’entrar en el regne de déu de les convencions físiques socials. En canvi, els mestissos, els impurs com jo cantam el nostre pes perquè se’n vagi fent una idea l’arcàngel Miquel quan hagi d’executar aquesta crucial operació al fatídic moment de la nostra mort i ens tengui, després de tants d’avisos per part nostra, una mica de compassió. Els purs, en canvi, són molt perillosos. Primer de tot perquè la puresa no existeix. En segon lloc, perquè si ells existeixen, els purs, és inevitable que existeixin els impurs. Els purs han creat autèntiques ideologies assassines per culpa d’aquest principi sorgit de fer-se trampes al joc de cartes del solitari. Així, els purs consideren impurs els jueus, els gitanos, les persones amb minusvalideses físiques i mentals, i estimen per aquesta mateixa regla de tres que són ideals per tal de ser esborrats de la faç de la terra com si fossin alimanyes. Els purs no creuen en aquestes pardalades de les balances sostingudes per jutges egipcis o per àngels. Ja s’han pesat ells mateixos i els hi ha agradat el que han vist amb les ulleres de la puresa, aquelles que veuen el que volen veure. Per aquest motiu, els purs no toleren la crítica. Ni la crítica que ve de fora ni, per suposat, la crítica interna a la qual tenen ben domesticada. Quan la reben, ja que la gent no és banaula i descobreix les seves martingales, hi reaccionen amb una barreja de ràbia i d’incomprensió que els deixa estupefactes; però són purs i no poden expressar-la. A vegades, anant amb les meves impures imperfeccions per carrers o places, em trob persones pures tot vestides de blanc com santa Bàrbara i les reconec perquè un rajolí de rovell regalima de la butxaca on duen la balança.
M’agraden molt aquestes pedraules amb tot aquest argumentari.
Amb sa coincidencia que ma mare,na Nieves era cosina de ton pare,en Sebastia de la Sala.
Salutación.Neus