Bep Al·lès/Ciutadella – Durant molts anys, a Menorca hi havia una certesa compartida quan s’acostaven els Nadals: el plat principal seria gall dindi al forn. No era només una recepta; era una manera d’entendre la festa. A moltes cases, el gall dindi feia d’eix de la cuina i també de l’organització familiar: s’encarregava amb temps, es preparava amb calma, i el forn treballava hores perquè la carn quedàs melosa i la pell agafàs aquell torrat fi que anunciava que el gran dia ja era aquí.
El gall dindi al forn menorquí tenia el punt d’austeritat elegant que caracteritza tantes taules de l’illa: un plat contundent, sí, però pensat per alimentar molts, per allargar-se en el temps i per donar lloc a les sobres que l’endemà encara sabien millor. Sovint anava acompanyat de guarnicions tradicionals com el farciment de cuscussó, de salses fetes amb el mateix suc de la cocció, el que a Menorca anomenam gravi, a més de l’herència anglesa del gall dindi al forn farcit de pomes den Kane, panses, prunes, albercocs secs i pinyons, com també era un moment especial el d’aquell ritual de tallar-lo davant tothom, com si la festa no pogués començar fins que la primera tallada fos al plat.
Però aquesta tradició, a poc a poc, ha anat perdent presència. El gall dindi ha davallat el seu consum mentre guanyen terreny altres propostes més “de postal” o més immediates. La porcella, amb el seu atractiu d’ocasió especial i l’èxit assegurat entre grans i petits, s’ha convertit en una alternativa habitual. També hi ha qui ha apostat per plats menys elaborats, pensats per simplificar la feina en unes dates carregades d’obligacions, o per opcions més globalitzades: receptes importades, modes gastronòmiques que arriben a través de les xarxes i menús que s’assemblen cada cop més d’un lloc a l’altre.
Tanmateix, a Menorca hi ha un factor molt concret que també explica aquesta davallada: la qüestió del sacrifici. El fet que a l’escorxador de Ciutadella no es poguessin sacrificar galls dindi va fer minvar el costum. Perquè la tradició, per a molts, no era només menjar gall dindi: era menjar gall dindi d’aquí. Els que el mantenien com a plat nadalenc no volien haver de recórrer a exemplars de fora de l’illa, ja fos per preferència de sabor, per confiança en el producte o per coherència amb la idea d’un Nadal lligat al territori. Quan el gall dindi local es feia difícil, la tradició quedava tocada.
I, tot i així, el gall dindi al forn conserva un prestigi silenciós. Potser ja no és el rei indiscutible de la taula, però continua sent un plat que parla de paciència, de forn encès moltes hores, de cuina de veritat. Recuperar-lo, en les seves variants gastronòmiques menorquines, no seria només tornar a unes receptes d’antany: seria rescatar una part de la memòria gastronòmica menorquina, aquella que feia dels Nadals una celebració amb gust d’illa i de família al voltant de la taula.
