Quan s’acosten les festes de Nadal, tenc sempre un record tendre d’aquella època d’infantesa tan feliç. Era temps de vacances, de jocs amb la neu que llavors queia amb abundància, de l’espera del pare Noël, dels regals i dels dies replets de bons menjars i converses animades. Cada any ma mare feia el tradicional bescuit farcit de puré de castanyes untat de xocolata al qui donava forma de tronc. Record que amb una forqueta traçava unes retxes que imitaven l’escorça d’un arbre. Era senzill i deliciós. Mai no he pogut aconseguir elaborar-lo com ho feia ella. Si més no, ma mare va explicar-me que aquest pastís tan tradicional a la nostra regió durant aquelles festes de Nadal tenia la seva història i no era la d’unes postres.
Antany a la llar del foc de la xemeneia de les cases, la nit de Nadal s’hi cremava un tronc sovint de pomera, cirerer o castanyer. Deien que aportava fertilitat i prosperitat. Aquesta tradició testimoniada des de l’Edat Mitjana tenia una dimensió protectora. Es regava el tronc amb vi, oli o mel abans d’encendre’l per allunyar la mala sort i garantir collites abundants per l’any següent. Als pobles de muntanya a vegades el tronc era beneit amb una branca de boix o de llorer, ma mare ho havia sentit contar al seu pare, i les cendres es guardaven per protegir la llar dels llamps i dels mals esperits. A poc a poc a mesura que anaven canviant els modes de calefacció sobretot amb l’aparició de les estufes de fusa, van abandonar-se les grans xemeneies obertes.
Aleshores, el tronc va esdevenir únicament el record d’una tradició d’origen pagà que perdura convertit en un emblemàtic pastís de les festes nadalenques que ha inspirat molts de pastissers de tot el món amb múltiples versions i dissenys allunyats de la forma tradicional. Non obstant aquest dolç no deixa de voler perpetuar a la seva manera l’esperit de les tradicions ancestrals lligades a la llum i a la calor de la llar. Mentre gaudim d’aquest tronc tan especial hauríem d’ésser conscients que assaborim un tros del nostre patrimoni, on durant les vetllades d’antany les flames de la xemeneia escalfaven el cos i el cor de les famílies.
Quins records tan entranyables d’un temps on compartíem unes festes més senzilles, sense abundància com ara, on un comerç salvatge ens empeny cap a un consumisme desenfrenat buit de tot contingut de les nostres tradicions. Ai las! Un cop més, tornen a la meva memòria records nostàlgics d’un temps viscut ja esbucat!
Bon Nadal
