Hi ha novel·les que traspuen veritat, n’hi ha que són veritat. La que us recomanaré aquesta setmana n’és una.
I no, o no tan sols, perquè l’autor s’hagi basat en la seva història familiar, sinó sobretot perquè de cada paraula, de cada paràgraf, hi emana una autenticitat veritablement corprenedora.
Com voleu, germans, que canti, de Joan Pons Bover, és una novel·la que fa forat, que se t’emporta, que aconsegueix immergir-te en els fets que relata mentre et fa viure anys terribles de la nostra història.
És hora, llavors, que en coneguem l’argument.
Dos germans, en Jaume i na Margalida, a les velleses comparteixen habitació a una residència per a gent gran. Ambdós recorden els anys d’infantesa i joventut, marcats per la repressió sobre el seu pare, mestre depurat pel règim franquista. Si en Jaume s’aferra a l’oasi de felicitat que va suposar l’any passat al llogaret del Carritxó, na Margalida no pot oblidar l’estada a Formentera on s’enamorà.
“No tenia l’edat per comprendre que érem fills d’una guerra, i que ens vèiem exposats a conflictes que res tenien a veure amb nosaltres.”
És obvi, llavors, que la narració es desenvolupa en dos plans temporals, el present i el passat en la memòria. Si a això hi afegim que els protagonistes són qui se’ns adrecen en primera persona, tenim tot el temps la penetrant sensació que ens estan fent receptors d’una mena de confidència. Si més no, hi ha quelcom en comú en els dos plans que, en meva humil opinió, fa que la novel·la sigui absolutament extraordinària. En referesc al profund sentiment que es destil·la en cada pàgina. Us he de confessar que aquesta lectura m’ha emocionat… i molt. Perquè si bé és cert que els esdeveniments històrics que hi apareixen són tan reals com ignominiosos, és la descripció de la vida quotidiana la que fereix i trasbalsa.
Des de la desoladora rutina de la residència geriàtrica a la il·lusió d’infant en encetar, una nova amistat, del desconsol de l’escruixidora pèrdua del primer amor a la presó d’una cadira de rodes amb el cap emboirat, l’autor aconsegueix que evoquem els propis records o besllumen el nostre futur. Tot plegat és colpidor.
Tanmateix, res d’això seria possible sense l’acurat llenguatge de la novel·la. Un llenguatge aparentment planer, però meticulosament treballat, ajustat a qui ens parla i farcit d’una intensa flaire poètica.
A més, per si amb el que ja us he exposat no n’hi hagués a bastament, hi ha un altre aspecte, no sé si sabré descriure’l, que m’ha impressionat força. Per una part, l’esguard d’en Jaume, la forma en què mira el seu entorn i com recorda els anys passats, és d’una serenitat atuïdora. No és resignació, però sí conformitat obligada i, amb el pas dels anys, la mesurada lucidesa que a vegades pot aportar la vellesa. No hi trobem desesper, la possible ira ha estat tamisada per la reflexió. Però per un altre costat, les vivències de na Margalida que es veu forçada a passar del somni a la realitat per un cru i desolador daltabaix, ens parla des del desconhort de les ferides mai cicatritzades… I vet aquí, llavors, el sentit del títol de l’obra:
“O que em xiuxiuegi aquella cançó tan trista d’un jove que va perdre les ganes de cantar, quan la seva estimada li va prohibir que tornàs a veure-la.”
En definitiva, el contrast entre els dos relats, que mútuament s’expliquen i complementen, fa que el retrat esdevingui infinitament més punyent. El fons esquinçat fa ressaltar la injustícia i el dolor. De fet, el feix que portaran sempre sobre les espatlles.
He d’acabar ja la ressenya i som ben conscient que la novel·la mereixeria que hi pogués dedicar més espai. Si més no, esper que us hagi transmès el meu entusiasme. Com voleu, germans, que canti no es pot deixar de llegir. No us en penedireu de fer-ho. Us ho promet.
