Estan creant un caos per tal que ningú pugui sortir del caos en el qual, com en una peixera, ens han tancat i que recorda tot plegat aquell famós acudit de l’enyorada revista Hermano Lobo: “¡O nosotros o el caos! ¡El caos, el caos! Es igual, también somos nosotros.” Qui són, ells? No ho sap ningú tret que formis part de la tercera persona del plural. No se sap, com dic, però ells sí que saben qui són i qui en forma part. No diguem noms, però podem tornar a la lucidesa de l’humor gràfic i visualitzar, per exemple, un mapa d’Espanya -per sort es van oblidar les Illes Balears, la qual cosa ens eximeix i no ens fa culpables de res- dividit en dues zones diferenciades. Damunt la totalitat de la part situada a l’oest hi posa: NOSOTROS. A la part que representa Catalunya hi posa: ELLOS. Ah, però es poden bescanviar les persones dels temps verbals. I aquí és on rau la construcció de la teranyina que ens atrapa dins un caos aparent. I és que ELLS són en realitat TOTS els temps verbals; no se’n volen deixar cap. Ho intentaré explicar amb exemples. El gran peix aranya que no sap teixir pot cometre delictes i quedar del tot impune. Però, ai, si tu dius que el gran peix emèrit ha comès delictes estaràs cometent un delicte i acabaràs a la presó condemnat pels tribunals que han salvat el primer i han condemnat el segon. Volies una frase amb forma de teranyina? Idò ja la tens. I així a tots els nivells. I d’aquesta manera adoptant totes les formes aracnoides. Tots els temps verbals són usats com si fossin un parell de guants. Poden condemnar un genocidi i haver venut armes amb les quals perpetren el genocidi. Poden estar a favor del dret d’autodeterminació de pobles situats en continents allunyats i, al mateix temps, estar en contra del dret d’autodeterminació de pobles que tenen al costat. Tot els hi pertany. La veritat i la mentida. L’amor i l’odi. La llibertat i l’opressió. Tenen colonitzat el món. El teu món. S’atorguen el paper de víctimes i de botxins. Poden ser incapaços a l’hora d’aturar una pandèmia i minimitzar-ne els mals devastadors i, al mateix temps, quan aquesta s’acaba gràcies a la ciència, presentar-se com els garants de la victòria damunt la pandèmia que ens va horroritzar a tots. Però vam sobreviure. És la dictadura dels vius. Els morts no tenen veu. Els morts no voten. Els vius esteim agraïts d’haver sobreviscut i convertim les incompetències patides en un mal menor. També arriba aquí, a Menorca, aquesta meninge aracnoide, formada per un teixit clar i sedós que el fa semblant a les teles de les aranyes, que diu protegir el menorquí perquè no s’enfadin i surtin de la tomba els seus avantpassats i, al mateix temps, deixar que el català, que és el mateix que el menorquí però una variant lingüística continental, s’extingeixi per culpa de la minorització volguda provocada pel castellà al qual anomenen espanyol, o sigui que l’expandeixen com una tela d’aranya, i al català l’anomenen menorquí, o sigui que el disminueixen com un xiclet mastegat i a punt de ser llançat. Caos, caos i sempre caos. No hi ha cap lògica; o una lògica exterminadora. No hi ha pensament racional ni científic perquè aquests pensaments no els poden manipular per aconseguir aquest espai de caos limitat pels vidres transparents d’una peixera. Perquè, ja se sap, el primer que fa un estat totalitari és pervertir el llenguatge. I per aquí anam.
MENINGE. Cadascuna de les tres membranes que envolten l’encèfal. Del grec.
