No sembla del tot correcte estar perdudament enamorat d’un lloc. No d’una dona, no d’una idea ni d’un record idealitzat, sinó d’una ciutat concreta, amb nom propi i presència real: Ciutadella de Menorca. Som un home de Madrid, nascut i criat entre avingudes amples, renou constant i un ritme que gairebé no s’atura mai. I, tanmateix, tota la meva vida ha estat orientada, d’una manera o altra, cap a aquest racó de la Mediterrània, a l’est del país, que sempre ha estat el meu lloc segur, la meva pàtria emocional.
Vaig arribar per primera vegada a Ciutadella quan era molt petit, quasi un nadó. No sabia posar paraules al que sentia, però qualque cosa va quedar dins jo per sempre. Els carrers de pedra, el port, la llum diferent, més propera, em donaren una sensació alhora estranya i familiar, com si hagués arribat a un lloc que ja em coneixia d’abans.
Des d’aquell primer viatge hi vaig tornar una vegada i una altra, diverses vegades cada any, durant tota la meva vida, tot sol o amb les persones importants de la meva història. Seixanta anys repetint el mateix ritual: arribar amb alegria i emoció, partir amb una melangia silenciosa.
Madrid va ser l’escenari de la meva vida quotidiana: feina, compromisos, afectes, responsabilitats. Allà hi vaig fer vida, però sempre amb la sensació d’estar enfora d’allò que era essencial. Vivia a Madrid sense dramatismes, però amb una nostàlgia constant que només s’apaivagava en tornar a Ciutadella.
Cada retorn a l’illa era una confirmació. No es tractava de simples vacances ni d’un costum estacional. Ciutadella m’oferia una relació diferent amb el temps, amb el silenci, amb el camp i la mar, amb la llum. I també amb mi mateix. Hi havia en la seva manera de viure, en l’equilibri entre la història i el dia a dia, una sensació clara de sentir-me a ca meva, sense haver d’explicar res.
Durant molts d’anys vaig pensar que aquest vincle havia de quedar en això: en un amor intermitent, quasi platònic. Que no era possible convertir un lloc de visites en un lloc definitiu. Pesaven les pors, la inèrcia, les qüestions pràctiques, l’hivern, la tramuntana i, sobretot, la idea que la vida ja estava decidida. Però el pensament de viure —i fins i tot morir— a Ciutadella no va desaparèixer mai. Va romandre allà, pacient, esperant el seu moment.
Aquest moment va arribar després de seixanta-un anys. Sense grans gestos ni ruptures, vaig prendre la decisió de venir a viure aquí. No va ser una fugida, sinó un retorn. Un retorn conscient, pensat amb calma. Vaig sentir que no començava de nou, sinó que tancava un cercle que feia molts d’anys que restava obert.
Instal·lar-me a Ciutadella ha estat reconciliar-me amb la meva pròpia història. Caminar pels seus carrers o pels camins estrets de paret seca ja no té la pressa del visitant ni la tristor de qui sap que se’n va. Ara hi ha continuïtat, rutina, pertinença. La ciutat deixa de ser una destinació i passa a ser un lloc viscut.
Tornar a ca seva per primera vegada pot semblar una contradicció, però no ho és. A vegades, la llar no coincideix amb el lloc on un neix, sinó amb aquell on un aprèn a reconèixer-se. Ciutadella no m’ha canviat; senzillament m’ha tornat a mi mateix. Després de tota una vida i de molts retorns parcials, he decidit quedar-m’hi.
Aquí sé que estaré bé, no passaré pena.
