Quan una obra de gènere negre et submergeix des de bon principi en una atmosfera inquietant, quan a poc a poc t’adones que res és el que sembla, quan qualsevol detall quotidià et suggereix una amenaça… llavors pots estar segur que tens a les mans una molt bona novel·la.
És exactament el cas d’Alguns callen, altres maten, de Raquel Gámez-Serrano.
És Setmana Santa i, en una urbanització d’un llogarret, la Joana intenta reconvertir casa seva en un hostal abans d’exhaurir la prestació de l’atur. Mentrestant, mossèn Francesc, el capellà de la parròquia, es disposa a celebrar els actes litúrgics. Les seves vides es creuaran quan un perill sobtat els cau a sobre i tots dos han de lluitar per salvar les seves vides. Una entranyable parella de policies locals haurà d’intervenir i toparan amb uns fets tan sinistres com volgudament soterrats.
Evidentment, la intriga és cabdal en aquesta narració. Tanmateix, triga a sortir a la llum. Al principi tot de successos estranys -però en absolut anormals- van generant un clima d’intranquil·litat, d’incertesa, fins i tot de temor, que ens suggereix que quelcom terrible pot passar. Però quan finalment s’esdevé, llavors tot es capgira.
Havíem imaginat, havíem, conscientment o no, especulat, i de sobte ens arriba un cop que no ens esperàvem. Una mena de Mcguffin literari. Talla l’alè. Realment brillant.
Per altra part, com a bona novel·la negra, la tensió no neix de fantasies. El retrat de l’entorn social és incisiu, quasi despietat, però absolutament realista. Relacions familiars tèrboles, solitud, abusos, fanatisme, prejudicis, assetjament… són nafres ben presents i que, de qualque manera, són l’avantsala del crim.
Perquè sí, hi ha un crim, malgrat que no el veiem venir i ens agafi desprevinguts. Un crim i un secret, tan espantós com abominable, que es barregen en un fil argumental cada vegada més aclaparador, cada cop més angoixant.
I llavors els personatges. Tan versemblants que gairebé ens resulten familiars. Tots, inclosos els protagonistes, mostren mancances i febleses. No hi ha herois fets d’una peça que resolen des de la seva superioritat intel·lectual un misteri intricat. Hi ha persones corrents que es troben, sense voler-ho, enmig d’una situació força dramàtica. Ens són propers perquè alguns podríem ser nosaltres.
Al cap i a la fi, pocs seríem capaços de matar, però sí de callar. I el silenci sovint també és criminal.
Si més no, res del que fins ara us he explicat seria possible sense l’ús del llenguatge que en fa l’autora. Aparentment és simple, directe, sense fabulacions… però, pàgina rere pàgina, captem subtils insinuacions, paraules que aixequen tènues sospites, indicis difusos, descripcions pertorbadores…
I si al principi us parlava de l’atmosfera del llibre, us he de confessar que malgrat que en tot moment queda clar que els fets succeeixen en l’actualitat, he tingut la inusual sensació que em traslladava a dècades enrere, a èpoques més tenebroses. Tot plegat congria un intangible malestar que va creixent en intensitat mentre el ritme s’accelera i la tensió s’incrementa… fins a anar a raure en un desenllaç tan creïble com impactant.
Desitjaria comentar-vos altres aspectes d’Alguns callen, altres maten, però no voldria deixar al descobert més del necessari. Així que he d’anar acabant la ressenya, però no ho vull fer sense reblar el clau. Aquesta novel·la m’ha fet pensar en el títol d’una antiga pel·lícula alemanya: Die Mörder sint unter uns. Els assassins són entre nosaltres.
