Javier Martín/Ciutadella – He somiat amb una plaça amb vistes a la mar, que guaita a un port natural, des d’on contemplar com s’alcen silenciosament els pantalans i les barques bullen amb sa rissaga, enlairant-se per fregar sa lluna amb es seus màstils.
Vint-i-dos metres s’alcen en es centre, com un eix, com una memòria vertical, commemorant s’any de sa desgràcia.
Té un teatre i un ajuntament, dos testimonis: un que xerra i un altre que decideix. Una església que va ser convent i que dona pau i bé; va formar part des convent, amb s’hort de s’almoixerif i cementeri.
És una plaça, sí, però també és un Imperi que governa sa Reina, un forn d’ensaïmades, Sa Gelateria de gust fred i un punt de sal… Blau Marí.
Va ser plaça d’armes en època musulmana i avui, quan arriba es caragol, es cavalls tornen a botar damunt s’asfalt cobert per una fina làmina d’arena, tamisada com amb un sedàs, que competeix amb es color inefable des marès tornassolat.
Està enllaçada amb una altra plaça per un des seus vèrtexs, com si no volgués estar tota sola. És una plaça polida, rectangular, custodiada per tres palaus que la miren des de sa seva noblesa silenciosa, testimonis de càrrec. Hi ha també un edifici de Correus que, sense ser polit, ocupa es seu lloc amb precisió: perquè no sempre és necessària —ni evident— sa bellesa.
Devora s’ajuntament, antiga residència oficial des governadors, de façana simètrica i austera, institucional, oneja sa bandera vermella de Sant Joan, triant es vent del dia, mentre surten de s’escoleta infantil es qui seran es nous amants i confidents de sa ciutat.
Des de sa punta de s’obelisc, ses gallines de la mar se tornen en breus descensos circulars, com si vigilassin el pols des lloc. A vegades me deman què hi deu haver davall, perquè sé que damunt hi ha el cel. És temps d’estornells: onades sobtades, banderes vives onejant al llebeig.
Sovint somiava que sa plaça se tornava per a vianants i deixava de ser un maleït aparcament, un guirigall de pitos i intermitents, un cementeri diürn d’animals de quatre rodes.
I va ser precisament enguany quan vaig tornar. Es Born ja s’estava retornant as ciutadellencs, que caminaven comprovant, gairebé amb incredulitat, que cap cotxe tornaria a passar per damunt aquell asfalt que potser desapareixerà, cedint es seu lloc a sa roca o a sa pedra de marès, o deixant que en ses seves esquerdes creixi i floreixi sa taparera, regada per sa brisa de sa mar.
En aquesta plaça hi ha passat de tot, en aquesta Menorca per on han passat tots.
Serà estimada per sa història. I, sens dubte, formarà part de sa meva per sempre.
Encara falta temps perquè es ciutadans comprenguin que aquesta plaça els pertany; perquè s’hi asseguin i intentin habitar-la, no només travessar-la; no només anar als mercadets a comprar, sinó quedar-s’hi.
Quan hi som, veig passar sa vida, com si fos a sa plaça de Jemaa el-Fna, a Marràqueix.
Hi va haver protestes, però mai rebel·lió. Sa gent se reflecteix en es canvis, com si entenguessin que els estan tornant, finalment, sa ciutat.
I llavors entenc que ses places no se construeixen: ses places succeeixen.
