Donald Trump ja té el seu president de govern d’un estat estranger detingut, emmanillat i aïllat a una presó dels Estats Units a l’espera de judici per part dels jutges del país que l’ha segrestat. És una tradició espanyola, açò de segrestar presidents de govern a l’estranger, dur-los al país que l’ha segrestat i jutjar-lo sense garanties judicials; per tant, tal vegada els ha copiat o s’hi ha inspirat. Ja ho va fer Francisco Franco l’any 1940 amb Lluís Companys amb l’ajut de la policia nazi de Hitler i, després d’una farsa de judici, el va fer afusellar al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Donald Trump ha fet el mateix amb Nicolàs Maduro però no crec que s’atreveixi a arribar al punt extrem que va travessar milions de vegades el dictador espanyol. Ara, Donald Trump, de la mateixa manera que Pedro Sánchez en l’actualitat i Mariano Rajoy fa uns pocs anys, té un president de govern a l’exili a l’espera de judici a pesar que hi pesa una ordre de detenció nacional i, al mateix temps, una amnistia que mai no s’ha aplicat en la seva totalitat; a Espanya, el mal sempre pesa més que el bé. La diferència entre Nicolás Maduro i Carles Puigdemont, és que el primer és un dictador d’un país estranger i, el segon, en Carles Puigdemont, és un rival polític que va ser elegit democràticament i que representava a milers de votants catalans. No sé què és més greu: com a lectors i lectores d’aquest escrit podeu jutjar-ho personalment. Nicolás Maduro, el president de Veneçuela segrestat després d’una brillant operació militar nord-americana en un país estranger que recorda l’assassinat al Pakistan d’Osama Bin Laden, ha estat exhibit i humiliat davant l’opinió pública i, per tant, tractat com un criminal més que com un cap d’estat d’un país important. I la meva pregunta és: no hauria fet el mateix Mariano Rajoy si hagués pogut dur a Espanya Carles Puigdemont? No l’hauria humiliat, vexat i, tal vegada, tenint en compte el passat de les policies espanyoles, torturat? O el mateix Pedro Sánchez que va prometre una amnistia que ha estat incapaç d’aplicar? I és que, tradicions a part, el dret internacional va morir l’any 2017. El mateix Julian Assange, l’activista per excel·lència dels darrers temps, va afirmar que el dret internacional havia mort l’any 2017 amb la repressió violenta contra els votants del referèndum del primer d’octubre. En concret, Espanya va trencar l’article 2 del Tractat de Lisboa i va violar els drets humans dels catalans i no va patir cap mena de conseqüències. Aquest dia es va imposar definitivament la llei de la selva a nivell internacional. I, com un riu que flueix desbocat, ho hem pogut comprovar a Gaza i, ara, a Veneçuela. Els següents, després de Catalunya, podran ser Ucraïna en mans de Rússia i Taiwan en mans de la República Popular de la Xina. Així que, no siguis patètic o patètica i calla davant els abusos israelians a Gaza i de les violacions a la sobirania de Veneçuela si vas callar davant els abusos d’Espanya contra els catalans el dia 1 d’octubre i posteriors; aquell dia vas perdre la legitimitat a fer-ho. El teu lament hipòcrita s’assembla a la inflamació aguda del teixit cel·lular dels dits que, a Menorca, rep el nom de ‘panadís’; castellà panadizo. La paraula prové del llatí i té com a sinònims aristol, espitlla, naixedura, rastella. Per aquest motiu, tot el meu suport als pobles de Gaza, d’Ucraïna i de Veneçuela i que la moralitat i la dignitat autèntica ens alliberi dels indignes moralistes selectius.
