EL IRIS/C.M. – Juan Carlos Fernández de Salort (Alaior, 1958) és una de les veus més reconegudes del teixit empresarial menorquí. Casat, pare de dos fills i avi de tres néts, es va jubilar el primer d’abril de 2025 després de 40 anys a la fàbrica de sabates Pons Quintana, on va assumir responsabilitats clau en la producció i la logística. És casat amb Magdalena Pons Quintana, actual gerent de l’empresa. Fa més d’una dècada que presideix l’Associació de Fabricants de Calçat de Menorca -un sector que va produir l’últim any 400.000 parells, amb una facturació de 50 milions d’euros- i, des del juliol de 2024, és president de PIME-Menorca, a més de presidir PIME-Balears des del setembre del mateix any, càrrec que té previst deixar el proper setembre. En la carta adreçada als associats el 2 de gener, Fernández de Salort reflexiona sobre el present i els reptes immediats de les petites i mitjanes empreses en un context econòmic complex
En la carta que adreceu als associats al web de PIME-Menorca destaqueu que la inseguretat empresarial i els canvis normatius constants continuen condicionant les pimes. Quin canvi normatiu concret ha afectat més negativament les empreses de Menorca durant l’últim any?
Ens trobam davant un autèntic allau -per no dir una cascada- de normatives noves, d’impostos i d’exigències que generen una gran inseguretat. Arriba un punt en què ja no saps com has de fer un escandall ni com has de fer les coses correctament. Podríem parlar, per exemple, del control de presència a les empreses o de l’augment del salari mínim. En el nostre cas concret, enguany ens tocarà negociar el conveni col·lectiu, i tots aquests factors influeixen de manera significativa en el desenvolupament de les negociacions. Si ara s’aplica aquesta darrera pujada de gairebé un 6%, és possible que afecti el darrer tram del conveni. I ja sabem què implica això: el que vengui després dirà que no té sentit mantenir les condicions anteriors, i tot plegat acaba generant una sèrie de problemes afegits.
Us referiu, supòs, al conveni col·lectiu del sector del calçat…
Tant en el turisme com en el comerç es repeteix el mateix problema. En el sector turístic conviuen dues realitats molt diferents, l’hostaleria i la restauració, i allò que un pot assumir, l’altre sovint no. En el control dels horaris laborals s’imposen sistemes que ràpidament deixen de ser vàlids, com ha passat amb el reconeixement biomètric, substituït per mecanismes amb problemes de cost i fiabilitat. A això s’hi afegeixen noves obligacions administratives, com les declaracions de residus o de la petjada de carboni. Situacions semblants es donen al camp o a la pesca, on molts professionals abandonen davant una burocràcia excessiva i unes limitacions que fan inviable l’activitat. Tot plegat conforma una allau de normes, exigències i condicionants que esdevé inassumible, sense entrar ja en la situació política o en el problema de l’habitatge, del qual jo tinc molt clar quin n’és l’origen.
“Ens trobam davant un autèntic allau -per no dir una cascada- de normatives noves, d’impostos i d’exigències que generen una gran inseguretat. Tot plegat conforma una allau d’exigències i condicionants que esdevé inassumible”
I quin creieu que és?
Tenim una Administració molt gran que encara no ha assumit que cada any arriben a Espanya prop de 600.000 persones que han de viure en algun lloc. No s’ha facilitat prou la construcció d’habitatge, ni amb sòl ni amb agilitat administrativa, i molts projectes resten encallats als ajuntaments durant anys. A això s’hi afegeix que prop d’un 30% del preu final d’un habitatge són impostos. En aquest context, cal demanar-se si el problema són realment els habitatges turístics o els grans propietaris, quan prop del 80% dels pisos buits pertanyen a petits propietaris que no lloguen per por a impagaments, però han de continuar assumint hipoteques i despeses bàsiques.
I malgrat tota aquesta realitat que descriviu, al vostre escrit afirmeu que PIME-Menorca supera els 2.200 associats. Quins sectors han impulsat més aquest creixement i quina relació tenen amb l’evolució del teixit productiu menorquí?
A Menorca, tant el petit autònom com el gran empresari són igualment productius i contribueixen de la mateixa manera a impulsar l’economia local. Tothom lluita per tirar endavant. Quan les obreres d’un rusc deixen de fer la seva funció, què passa? Qui alimenta la reina? Totes les peces són imprescindibles. És una idea que tenc absolutament clara.
“La carretera general ja va al límit, i quan coincideixen les entrades i sortides dels vaixells la situació esdevé insostenible. Menorca no pot continuar sent ostatge de decisions polítiques que ignoren una infraestructura clarament necessària”
A l’escrit, assenyaleu que un objectiu central és “fer entendre la realitat empresarial a l’administració”. Quin missatge clau sobre la situació real de les pimes encara no ha arribat a les institucions?
Allò que m’agradaria que s’entengués és que les empreses són la base de l’economia, perquè generen activitat, ocupació i impostos, que sostenen l’Estat del Benestar. Tot i això, encara es tendeix a veure-les com un enemic, tant a Espanya com a Europa. És cert que hi pot haver abusos, però la gran majoria de treballadors i empresaris entenen que el que convé a tothom és que l’empresa funcioni, perquè d’això també depèn el seu benestar. I quan parl d’empresaris, parl dels d’aquí, dels que coneixen la seva gent i només volen que l’empresa tiri endavant, encara que sovint se’ls jutgi amb una doble vara de mesurar.
Com a president de PIME-Balears, com defenseu les necessitats específiques de Menorca davant d’un debat empresarial dominat per Mallorca?
És una bona pregunta. Com a president de PIME-Menorca, la meva obligació és defensar els interessos de l’entitat, i com a president de PIME-Balears, no fer prevaldre mai els interessos d’una illa per damunt dels de les altres. Som tres presidents -Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera- i no prenem decisions unilaterals: sempre dialogam i intentam conciliar posicions quan hi ha discrepàncies. Quan assumeixes un càrrec has de tenir clar quin paper et toca jugar. Com a persona, potser en alguns casos actuaria de manera diferent, però com a president el teu paper és el d’àrbitre i mediador, i sovint també el d’interlocutor amb l’Administració per assenyalar què es fa bé, què no i què creim que cal millorar.
“Les empreses són la base de l’economia, perquè generen activitat, ocupació i impostos, que sostenen l’Estat del Benestar. Tot i això, encara es tendeix a veure-les com un enemic, tant a Espanya com a Europa”
El debat sobre la simplificació administrativa és recurrent. Quin tràmit o regulació concreta creieu que és avui un obstacle real per a les petites i mitjanes empreses de Menorca?
Crec que ja ho he dit al començament: la quantitat de normes que hem de complir i la informació que hem de facilitar a l’Administració és cada vegada més gran. Un exemple recent és el cas de Verifactur. Fa tres anys que se’n parla i, tot i així, la mateixa Administració ha estat incapaç de posar en marxa el sistema. La meva impressió és que aquest retard no s’explica tant per pressions polítiques com perquè l’Administració no estava preparada per implementar-lo. Sempre ho dic als polítics: per cada nova norma que s’aprovi, se n’haurien de retirar deu. Una altra qüestió que he repetit sovint és que la simplificació administrativa no s’ha fet per facilitar la vida de l’Administració, sinó la de l’administrat. Malauradament, l’Administració creix any rere any, sobretot en tasques purament administratives, mentre cada vegada més feines que abans feia ella mateixa es traslladen a empreses i ciutadans a través de tràmits telemàtics. I, tot i així, no deixen de parlar de simplificació. Quan ho analitzes a fons, t’adones que aquesta suposada simplificació beneficia l’Administració, mentre als ciutadans se’ns complica cada vegada més la vida. N’hi ha prou d’intentar fer un tràmit i dir que un document ja és en poder de l’Administració: l’expedient queda aturat. I això, tot i que la llei és clara: si un document ja ha estat lliurat, no s’hauria de tornar a demanar.
Com a president de l’Associació de Fabricants de Calçat de Menorca, quina creieu que és la principal debilitat estrutural del sector a Menorca?
En realitat, en tenim poques, perquè estam dimensionats com si l’economia funcionàs a ple rendiment. La principal debilitat és la situació de l’economia mundial. Més del 70% de la producció del calçat de Menorca es destina a l’exportació, sobretot a la Comunitat Europea, però també als Estats Units, Àsia i Oceania. La inestabilitat internacional -amb conflictes com Gaza o Ucraïna i altres tensions globals- desestabilitza el comerç i, especialment, el transport, amb costos molt volàtils. Això dificulta treballar amb previsió en un sector industrial que funciona amb processos llargs, preus tancats amb mesos d’antelació i despeses afegides d’emmagatzematge, finançament i cobrament ajornat. Aquesta manca de previsibilitat és una de les principals febleses del sector.
“Sempre ho dic als polítics: per cada nova norma que s’aprovi, se n’haurien de retirar deu. La simplificació administrativa no s’ha fet per facilitar la vida de l’Administració, sinó la de l’administrat”
Seguim parlant del calçat. El relleu generacional és un problema. Què falla més: la formació, les condicions laborals o la percepció social del sector?
Tot hi influeix. No és un problema exclusiu de Menorca, sinó d’àmbit estatal i fins i tot europeu: cada vegada és més difícil trobar gent disposada a fer determinades feines, i fins i tot ha disminuït l’atractiu de la funció pública. En part, això té a veure amb el model educatiu i familiar: com a pares, hem protegit massa els fills i els hem resolt els problemes, i això ha generat una visió del món poc ajustada a la realitat. Davant les dificultats, molts s’angoixen ràpidament i, si poden viure a ca seva amb una ajuda pública, sovint no tenen un incentiu clar per cercar feina ni les mateixes expectatives que teníem nosaltres.
“Reivindicam el mateix dret a existir que els hotels i recordam que entre el 90 i el 100% de l’economia que genera aquest sector es queda a Menorca. Cosa que, de vegades, no passa en el sector hoteler. Només demanam no ser demonitzats”
El port de Ciutadella s’ha consolidat com a principal entrada marítima de Menorca amb un augment de passatgers. Com afecta això a les empreses locals i a l’economia ciutadellenca, i de quina manera es pot relacionar amb projectes estratègics com la creació d’una zona logística al port de Son Blanc i l’ampliació del polígon industrial?
Tinc una visió molt personal d’aquest tema, i cal dir d’entrada que l’ampliació del polígon industrial de Ciutadella no serà una realitat immediata, sinó que requerirà uns quants anys. Aquesta ampliació ha estat una reivindicació històrica dels empresaris de Ciutadella per poder créixer i competir millor amb les empreses defora, principalment mallorquines. No ho dic ni com una crítica ni com una defensa: estic a favor que tothom es pugui guanyar la vida, però també que tothom jugui amb les mateixes normes, cosa que no sempre passa. A més, cal tenir en compte que, almenys durant cinc o sis anys més, tota la infraestructura de distribució continuarà centralitzada a Maó si l’Ajuntament no n’agilitza el creixement. Per tant, el trànsit es seguirà afegint a la carretera. Durant anys, Menorca ha estat condicionada per unes obres viàries que no han resolt el problema de fons. Només cal veure el volum de camions que entren pel port de Ciutadella i el trànsit constant amunt i avall per entendre que la situació és gairebé una gimcana logística. Per això, el tema viari és clau i s’ha d’afrontar d’una vegada per totes. La carretera ja va al límit, fins i tot fora de temporada, i quan coincideixen les entrades i sortides dels vaixells la situació esdevé insostenible. Menorca no pot continuar sent ostatge de decisions polítiques que ignoren una infraestructura clarament necessària.
“L’ampliació del polígon industrial de Ciutadella ha estat una reivindicació històrica dels empresaris de Ponent per poder créixer i competir millor amb les empreses de fora, principalment mallorquines. Tothom s’ha de poder guanyar la vida, però tots hem de jugar amb les mateixes normes, cosa que no sempre passa”
La transformació de la Plaça des Born en un espai d’ús preferent per als vianants ha provocat que una part dels associats de PIME s’hi posicionin en contra. Creieu que es tracta d’una mesura negativa per al sector comercial de Ciutadella?
La pregunta clau és: els dos-cents o tres-cents cotxes que es lleven de la plaça, on els posam? Molts són de turistes que vénen a passejar per Ciutadella, i això, al comerç, li acabarà afectant la caixa. No és casualitat que qui ha protestat hagi estat sobretot qui es juga directament el negoci. Quan elimines un pulmód’aparcament, el primer que has de fer és preveure on aniran aquests vehicles i com es traslladaran les persones fins al centre. Si no se’ls facilita un accés ràpid, clar i còmode, deixaran de venir. A moltes ciutats d’Europa -com Berlín o Francfort- no es pot circular pel centre, però s’hi han construït aparcaments, sovint subterranis, perquè el flux de gent es mantengui. Pots entrar a la zona de vianants, aparcar, quedar registrat i pagar en sortir, sense generar congestió. Si això no es fa, les zones centrals acaben morint. En resum: abans de tancar un espai, n’has d’obrir un altre que pugui absorbir tota aquesta gent. Aquest és el meu parer, tot i que no som cap tècnic.
Ara que parlem de mobilitat… la limitació de vehicles a Menorca és un debat cada cop més present. Quin impacte creieu que pot tenir aquesta mesura sobre les empreses de Menorca que depenen del transport, els serveis o el comerç?
És una mesura que, al meu parer, és molt difícil d’implantar, perquè, de la mateixa manera, et podrien dir al port de Barcelona que els vaixells que vinguin de Menorca no poden entrar. Per tant, d’entrada ja és una mesura complicada d’aplicar i amb moltes contradiccions. Tornant al tema de la carretera, som del parer que no s’ha volgut deixar créixer per donar una major sensació d’ofec i de saturació. No es tracta de voler autopistes per tot arreu, però sí d’entendre que la carretera de Maó a Ciutadella és la columna vertebral de l’illa. Si se li donàs més agilitat, aquesta sensació d’ofec no seria tan marcada. Tampoc no vull negar que limitar el nombre de vehicles pugui fer el territori més agradable. Ara bé, també cal tenir present que el parc mòbil de la gent que viu a Menorca gairebé supera el nombre d’habitants. Tot plegat és molt complicat. Passa com amb la sensació de saturació a l’estiu: es diu que no hi ha lloc als restaurants, però jo, el que veig, és que hi ha taules quasi bé per tot i tot l’estiu; però, alhora, molts dels que hi ha només obren mitja jornada o es veuen obligats a tancar alguns díes perquè no tenen prou personal per donar compliment al conveni.
“Molts dels vehicles que aparquen a la Plaça des Born són de turistes que vénen a passejar per Ciutadella, i això, al comerç, li acabarà afectant la caixa. Abans de tancar un espai, n’has d’obrir un altre que pugui absorbir tota aquesta gent”
Des del punt de vista empresarial, les decisions sobre regulació turística s’estan prenent amb diàleg real amb el sector o PIME se sent escoltada només de manera formal?
Hem intentat que se’ns escolti i no defensam un lloguer turístic sense límits: som partidaris d’una regulació clara, de les inspeccions i de perseguir l’oferta il·legal, però no compartim que se’ns pengi el sambenito que el lloguer turístic és el culpable de tots els mals o que se’ns presenti com els responsables de la manca d’habitatge. Reivindicam el mateix dret a existir que els hotels i recordam que entre el 90 i el 100% del’economia que genera aquest sector es queda a Menorca. Cosa que, de vegades, no passa en el sector hoteler, sense que això vulgui dir que hi estiguem en contra. Només demanam no ser demonitzats i que el debat sigui just i basat en dades reals.
“La carretera general no s’ha volgut deixar créixer per donar una major sensació d’ofec i de saturació. No es tracta de voler autopistes per tot arreu, però sí d’entendre que la carretera de Maó a Ciutadella és la columna vertebral de l’illa”
Com valoreu l’impacte del perfil del turistes (menor poder adquisitiu, tot inclòs) sobre sectors com l’hostaleria i el comerç local?
Lògicament, si ja es buida el turista en origen -perquè els bitllets d’avió han pujat, els hotels també i, a més, la majoria ja viatja amb tot inclòs o, com a mínim, amb la mitja pensió tancada i sovint també amb les excursions contractades-, quan arriba aquí li queden molts pocs doblers disponibles. Això fa que consumeixi menys: va menys a restaurants, surt menys a fer una copa i opta sobretot per fer vida d’hotel i de platja. No ha estat una temporada nefasta, però tampoc no ha estat la que s’esperava. S’ha constatat que molts turistes ja arribaven amb una gran part del pressupost de vacances gastat en origen, i això s’ha notat clarament en el consum a destinació.
