Els horts són petites illes de temps aturat. Parcel·les humils, potser de mil metres, un destre o un cavalló de sembradura, concebudes pel pagès no per brevetjar, sinó per una única i neta funció: cultivar i cultivar-se, veure passar la vida i celebrar els diumenges.
Sobre aquesta senzillesa es va construir tot un univers. Pous que guarden la frescor fosca de la terra. Un safreig que reflecteix la claror de la lluna i convida es fillets a fer-hi una calada. Una cisterna sempre a l’espera de les pluges. Una cuina i una saleta mínima; una porxoada que no necessita més que ombra i aire. El galliner i el colomar com a dependències principals; una porquera per convertir els sobrants en aliment i sosteniment. El just per mantenir una vida senzilla i, per moments, perfecta.
Una simple i plana alqueria, amb un damasco on deixar-me caure en les nits lentes d’estiu. Dormir entre parets seques, arropat pel renou de la terra i el firmament sense contaminació lumínica. Aquest luxe sí que me’l vull permetre.
Els murs que els tanquen no són murs d’enginyeria moderna, sinó de paciència ancestral: pedra seca, ensamblada sense ciment, sense més morter que el talent de les mans que la col·locaren, fruit de la feina compartit de pares i fills. Tant de bo la natura me regali tapereres, que creixen sense més aigua que la del vent ni més terra que unes poques nano partícules atrapades en una esquerda de la pedra.
Són murs que no només delimiten, sinó que protegeixen. Guarden del nord, de la tramuntana o del mestral que arriba afilat; dels vents que han disciplinat aquesta illa durant segles. Del suau i humit migjorn, de la xafogor del xaloc i de la calitja del llebeig.
No hi ha pas per a carruatges ni grans portals: només una porteta que dona accés, gairebé sempre sense renou, a un paradís íntim. S’hi entra a poc a poc, sense cap concessió a la modernitat, amb l’única patent del futur.
Quan sigui gran vull tenir cura d’un hort que desig tractar com aquells que, a la Rússia d’abans, construïen ses seves daches —donar, regalar—, concessions generoses per gaudir en família els caps de setmana. Jo no tenc cap decret que m’ho concedeixi, però sí la voluntat, el somni i el desig.
El meu hortet tancat i petit, en el meu petit país, allà on el sol neix i se’n va a dormir cada dia.
Hi haurà un petit hivernacle on creixeran les plantes més delicades, les que necessiten radossa, un mimo diferent; les que no arriben com una amenaça, sinó com una oportunitat.
I hi haurà gallines menorquines voladores, d’elegant port, cos allargat i lleuger, ploma negra i lluent, cresta vermella i grans ponedores d’ous. Ous que menjaré cada dia, en temps en què el menjar ha perdut la innocència. El vermellor, misteriós, és la crema perfecta que qualsevol xef somiaria crear. L’ou, la manufactura perfecta i quotidiana.
L’hort és la prova de la perfecció humil i senzilla; de l’existència mateixa de la vida. La prova de l’amor. De Gaia, deessa primordial de la terra.
Hi haurà una part productiva, inevitablement massa grossa per a mi i pels pocs amics que formen el meu cercle, essència de la meva vida. I una altra part consagrada a la bellesa, a la sostenibilitat, a l’harmonia del gest humà amb el ritme natural. M’imaginí rengleres d’herbes aromàtiques i tradicionals, plantes grasses i suculentes que sobreviuen als descuits. Una línia de gira-sols. Una altra d’espígol. Una altra de violes, sobtades com la primavera, inclosa la violeta de mar.
Mantindré les síquies de pedra de marès, deixaré que continuïn essent el traç d’aigua de sempre, encara que ara el reg sigui per degoteig: sensat, respectuós, sostingut, en temps de gentrificació turquesa.
Un hort conté, en miniatura, el cicle sencer de la vida: l’aigua que sosté, la terra que alimenta, el foc que cuina i que tot devora —convertint els presagis en simple malson—, la mar que ens serva, el vent que decideix sempre per nosaltres.
Hi faré carn els caps de setmana. Hi haurà fins i tot una paella per als arrossos que, en aquesta illa, sempre acaben fent una reverència a la mar en forma de calamar, i sempre amb oli i aigua.
Tot això serà el meu hort. Un projecte petit, pensat per durar.
Una dacha mediterrània.
Un refugi.
Una manera de tornar.
I, amb sort, de començar una altra vegada.
