La memòria feta gran literatura. Díptic de la balena, de Miquel Àngel Llauger.
Abans de continuar, donem una ullada a la contracoberta.
A començaments de l’any 1973, un nin de Palma espera l’arribada a casa d’un infant nicaragüenc que, després del terratrèmol de Managua, ha de passar uns mesos amb la família. Tres anys més tard, el 1976, el mateix nin va a la Colònia de Sant Pere a veure una balena que ha anat a morir al costat del petit moll.
Un llibre molt breu que no sé definir, però que m’ha impactat força. Un petit i meravellós flascó curull de profunds pensaments i emocions.
Us he de confessar que aquesta setmana tinc dificultats a l’hora d’escriure la ressenya. Hauria de tenir la mestria de Llauger per transmetre-us tot el que el Díptic de la balena m’ha fet sentir i reflexionar. Si més no, tot i les meves limitacions, ho intentaré.
Com és obvi, dos relats conformen el díptic. Dos relats o dos assajos, potser tant fa. Ambdós s’inicien amb un record que ha deixat empremta. Si en ‘Operació Managua’ és el de la mare repassant “el contorn d’un mapa de Nicaragua, que ocupa tot una cartolina”, en ‘La balena de la Colònia’ és el del cetaci que va anar a morir “davant l’escullera del portet”.
Així, l’autor ens explica els records, efectivament, però a partir d’ells enceta una profunda i fascinant introspecció en què esguarda amb minuciositat analítica el seu jo d’infant. Tanmateix, no us penseu que, tot menjant-se la famosa magdalena, es limita a evocar i descriure els dies passats. Va més enllà.
El terratrèmol de Managua el porta, amb una total fluïdesa i sense que res grinyoli, a parlar-nos de “terrors infantils, de caritat ben o mal entesa, de dictadors i de teodicea”.
La balena varada és, de qualque manera, el ferment que fa possible un recorregut literari, històric i, en bona part, sociològic.
Si més no, el que m’ha deixat bocabadat és la plenitud del teixit que Llauger ens ofereix. Tot i que els fils de l’ordit són tan diversos que podria semblar impossible lligar-los en un text coherent, la veritat és que, en el primer relat hi troben lloc Somoza i Voltaire, Managua i Lisboa, la dicotomia entre la divinitat totpoderosa i el mal en el món, una crítica periodística i la perplexitat d’un infant, Italo Calvino i un peix serra, tot plegat en un tapís perfectament confegit. Per altra part, en el segon, els diversos moments de la memòria s’entrellacen amb referències a Melville, Collodi, Hemingway o Melcior Comes, amb un grapat de contes breus farcits d’ironia i amb un parell de poemes.
Sincerament, ara que rellegesc el que he escrit, por em fa que aquesta ressenya us sembli més aviat inconnexa. Què hi farem.
Tanmateix, no vull deixar d’esmentar dues idees que Llauger exposa i que m’han resultat tan assenyades com suggestives. Em referesc al ‘desastre fundacional’, la catàstrofe que “de cop ens ensenya que el món pot ser cruel més enllà de tota comprensió”, i també als personatges diferents que som tots nosaltres en funció d’un instant determinat de la nostra vida: “El nin, l’infant, el cinquantí i el seixantí són la mateixa persona i no ho són.”
He de cloure ja la ressenya, i només puc fer-ho tot desitjant no us negueu el plaer de conèixer un terratrèmol i una balena.
