Ciutadella presumeix de nucli antic: pedra noble, història a cada cantonada i places que expliquen segles d’història. Però aquesta postal té una absència que ja no es pot dissimular: el verd. La manca d’arbres i d’ombra converteix el centre, sobretot a l’estiu, en un espai dur i poc amable, un “desert urbà” que convida més a travessar que a quedar-s’hi.
El debat no és ornamental. Parlam de salut urbana, de sostenibilitat i de qualitat de vida. Els arbres són infraestructura: refresquen, milloren l’aire i creen llocs de trobada. I, tanmateix, a places com el Roser la pedra domina i l’hospitalitat desapareix: sense ombra, sense bancs, sense aquella pausa quotidiana que fa comunitat. Amb tarongers o llimoners i bancs de fusta, canvia la plaça i canvia la manera d’habitar-la.
Però hi ha una altra anomalia que empobreix el centre: places que han acabat fent de moll de càrrega i descàrrega. Espais pensats per a la vida, convertits en aparcament temporal de camions de repartiment o en extensió logística dels negocis pròxims. Una plaça no pot ser el pati del darrere del comerç ni la solució fàcil per al cotxe. Ha de ser un lloc per seure, conversar, jugar, fer ombra i fer barri.
Ciutadella necessita una visió verda coherent: un mapa d’espais arbrables, criteris per al mobiliari i una gestió de l’espai públic que posi les persones al centre. Perquè una ciutat mediterrània sense ombra és una ciutat que es deshabita.
És per açò que es fan necessaries actuacions amb seny i a la vegada valentes, on el benestar dels residents estigui per damunt de tot, i que el nucli antic de Ciutadella deixi de ser un parc temàtic condicionat als horaris i, a vegades capricis, dels que hi tenen una activitat comercial, necessària, però sostenible i equilibrada amb els que, encara, hi viuen.
